Opinió 20/08/2014

La pau, epifenomen de la guerra

M. Magdalena Crespí
3 min
La pau, epifenomen de la guerra

Un milió de milions d’euros, és a dir, un bilió, és el que costa cada any el manteniment de les Forces Armades dels diferents governs de tot el món, tal com assenyala l’especialista en polítiques militars, Frank Slijper, en l’informe Guns, Debt and Corruption publicat l’abril de 2013. Segons aquest estudi, la despesa militar de la Unió Europea del 2010 fou de 194.000 milions d’euros, l’equivalent al dèficit anual de Grècia, Itàlia i Espanya juntes.

Slijper sosté que els alts nivells de despesa militar dels països del Sud de l’Europa que han estat i continuen estant situats a l’epicentre de la crisi econòmica és una concausa de la crisi del deute d’aquests mateixos països.

El problema és que el model d’austeritat econòmica imposada per la troika (Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i Comissió Europea) està basat en la reducció dels pressuposts públics dedicats a la provisió de serveis, programes i prestacions del sistema educatiu, de salut, de seguretat social i de serveis socials, mentre que la reducció de la despesa militar ha estat mínima. Segons dades del SIPRI military expenditure database (http://www.sipri.org/research/armaments/milex/resultoutput/world), la majoria dels estats europeus continuen mantenint nivells de despesa militar comparables (o fins i tot majors) a aquells que tenien fa deu anys.

Entre 2002 i 2011 la despesa militar mundial ha augmentat el 43% fins arribar a la xifra estimada de 1.738 bilions de dòlars. Pel que fa al cas espanyol, tal com consta a la base de dades del SIPRI, entre el 2002 i el 2012 la despesa en armament ha estat de 114.000 milions d’euros.

Tot i que sembla una paradoxa, la guerra i la pau -sí, també la pau- lluiten entre si i no poden prescindir l’una de l’altra, tal com succeeix per a tots els contraris. Només podem definir la guerra per oposició a la pau i viceversa. La interacció o la interdependència entre els conceptes oposats és la clau: es tracta de la doctrina de la unitat dels contraris, la llei secreta del món de què ens parlà al segle VI aC el filòsof presocràtic Heràclit d’Efes. Va ser ell qui va veure en la “guerra” dels contraris el principi, el “pare”, de totes les coses.

Viure és una guerra: qualsevol organisme sobreviu en detriment d’algun altre ésser (literalment viu “sobre” i “després” d’aquest). Fins i tot les plantes ocupen un espai vital que els “pertany” només pel fet que hi són, que existeixen: precisament per això, pel fet d’existir, priven d’aquest espai als altres ens fins que, morint, deixen pas a la manifestació d’altres formes de l’ésser.

La guerra provoca fam i a la vegada sobreabundància de forma asimètrica: fam a les zones més pobres del món i riquesa per a les principals companyies productores d’armaments. I és ver: la guerra és una font inesgotable de contradiccions. Pensem en allò que representa l’impecable organització de tots els elements d’una nau de guerra i la quantitat de persones ben organitzades que hi fan feina de la forma més ordenada i especialitzada possible gràcies als mitjans tecnològics més sofisticats que l’home ha concebut mai. Comparem-la ara amb el caos, el sofriment, la mort i la destrucció que provoca un sol obús disparat. Tot i això, quan s’aplaca la fam del monstre de la guerra, des del caos sorgeix una operosa indústria de la reconstrucció que, mitjançant finançaments de “construcció massiva”, com a contrapartida, endeuta la població durant generacions.

La pau, epifenomen de la guerra: quanta desgràcia ens envolta! Com si la salut fos l’epifenomen de la malaltia, com si l’estat de guerra fos l’estat natural de la humanitat i la pau fos el resultat dels breus moments en què descansem d’aquesta activitat frenètica i destructiva d’un Gran Animal que ho arrasa tot.

El procés de caminar ha estat descrit com una “caiguda controlada” en la qual aconseguim mantenir un equilibri mentre desplacem el nostre pes un poc més enllà i ens arrisquem així a caure. Realment, el procés de la història és un intent de seguir endavant sense caure definitivament: la pau seria aturar-nos de tant en tant, pensar cap on volem anar i contemplar allò que tenim al darrere, al voltant i, sobretot, al davant per concentrar els esforços cap a una direcció que cal mantenir també quan el negre fum dels bombardejos no permet veure res.

stats