Opinió 08/07/2014

L’alquímia impossible

M. Magdalena Crespí
3 min

“El cim de la civilització no és posseir, acumular sempre més, sinó reduir i limitar les pròpies necessitats”, deia Gandhi fa més de 70 anys. L’acció política de Gandhi es fonamentava sobre el valor de la no-possessió (l’ aparigraha en la tradició indo-budista), tot el contrari de l’acumulació i el consum de béns i recursos que és el lema de la nostra societat.

No ens podem deixar enganyar per eslògans publicitaris com aquell de Mies van der Rohe “menys és més” perquè, si analitzem amb una mica d’honestedat intel·lectual allò que vol dir, tot l’èmfasi de la fórmula continua sent el “més” de qui ho té tot i es pot permetre el luxe del posat minimalista. La mania acaparadora és tan insaciable que fins i tot perverteix la naturalesa de la simplicitat: per molt senzill i depurat que sigui el pavelló de l’Exposició Universal de Barcelona, no ens podem imaginar que Gandhi hauria acceptat viure-hi; més aviat es tracta d’un plató publicitari perfecte per a promocionar qualsevol tipus de producte (des d’un cotxe de línies estilitzades fins a un perfum exclusiu pensat per a la venda massiva).

Malauradament, no només no hem fet cas de les paraules de Gandhi, sinó que hem situat en primer lloc, i per damunt de qualsevol altre valor, el mercat en detriment de les persones i de la naturalesa: les persones ens hem convertit en consumidors i de la naturalesa n’hem fet un bé de consum, un producte més, sense tenir en compte que els recursos naturals són finits.

Pel que fa a l’aigua, símbol de la senzillesa i la puresa, qui hauria imaginat fa 50 anys que acabaríem comprant-la en botelles que competeixen entre si pel disseny i la marca, quan no fa tant de temps amb un aljub n’hi havia prou per cobrir totes les necessitats d’una família nombrosa? Pel que fa a l’aire, de moment no el paguem per metre cúbic, però és innegable que la qualitat de vida que té qui viu en zones lliures de contaminació es paga a preu de metre quadrat d’immobiliària i a preu de litre de benzina que es necessita per fugir de les grans ciutats i tornar-hi l’endemà còmodament amb un vehicle privat per anar a fer feina. I què dir de les relacions humanes? Fins i tot parlar té preu, atès que ens comuniquem més mitjançant els dispositius electrònics que vis-a-vis; per molt que intentin fer-nos creure que les cridades o els missatges són gratuïts, tot està lligat a una tarifa.

A les Illes Balears, sense anar més enfora, vivim d’uns recursos naturals limitats i, per la mateixa conformació del territori, encara més escassos que en altres indrets. Tot i així, any rere any continuam celebrant l’increment del nombre de turistes que visiten i consumeixen els béns naturals com si fossin un objecte d’un sol ús. Les darreres dades, encara provisionals, de l’Institut d’Estudis Turístics (IET) del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme publicades per l’INE ens indiquen que el 2013 entraren més d’onze milions de turistes a les Illes Balears; el 19% d’increment respecte de 2003 (9,3 milions).

Els doblers que els nostres visitants deixen -si és que en queden per reinvertir a les Illes- no serveixen per regenerar els recursos naturals: com si recerquéssim la pedra filosofal per transformar qualsevol metall en or, pensem que podem convertir els diners en platges netes i en aigua i aire pur, emperò aquesta és una alquímia impossible.

Hem convertit totes les activitats humanes en productes de consum i, així, hem acabat industrialitzant-les totes: des d’aquelles que tenen per objecte l’explotació dels recursos naturals -l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la mineria-, fins a la cultura i l’educació, si considerem que des de la Declaració de Bolonya que posà en marxa el procés de creació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, l’ensenyament superior dels països de la Unió Europea es basa en un sistema d’acumulació i transferència de crèdits. Gràcies al Procés de Bolonya els estudiants reben crèdits per estudiar, com si anessin acumulant doblers al seu compte corrent, mentre l’amarga ironia és que cada cop més hauran de contreure un dèbit per pagar-se els estudis, seguint així la tendència marcada pel món anglosaxó.

No cal demanar-nos què ens diria el Mahatma, bastarien els nostres padrins per assegurar-nos que ens hem tornat bojos!

stats