OPINIÓ
Opinió 10/06/2017

El valor de la moneda falsa

Guillem Frontera
2 min

El conte de Hans Christian Andersen ‘El vestit nou de l’emperador’ és una de les faules més sovintejades per explicar la precarietat del poder. Tothom sap que, si no tens prejudicis, si evites de caure en els paranys de la propaganda, la teva visió del món revela unes realitats escandaloses, que poden esdevenir innòcues per la resistència de les persones a reconèixer-les.

Això era abans. Ara vivim al temps de la postveritat, i el conte d’Andersen també ens ajuda a entendre aquest concepte de creació recent –porta data de 1992– i de disseminació més recent encara. El nin descobreix que l’emperador, que estrena mudada davant del seu poble, en realitat va nu. Ministres i familiars li havien alabat el vestit i havien cantat meravelles de la tela de què era fet. El nin, clarivident en la seva innocència, fixa l’enganyosa situació en els seus termes més justos. Aleshores la gent comença a remugar i l’emperador es retira de la vista del seu poble. Aquella societat encara no havia accedit al confort suïcida de la postveritat. Altrament, els ciutadans haurien reconegut la nuesa de l’emperador però no haurien xiuxiuejat la seva censura.

Més m’estim, però, acudir a una altra obra literària per obtenir més llum sobre el fenomen de la postveritat. El lector d’‘Els falsificadors de moneda’, d’André Gide (traducció de Xavier Pericay, Edicions 62), segurament haurà retingut a la memòria una senzilla i reveladora veritat sobre el valor de les coses i la seva transitorietat. Gide ens fa notar que la moneda falsa té el mateix valor que l’autèntica fins que se’n descobreix la falsedat.

La postveritat ens menaria a continuar donant a la moneda el valor anterior al descobriment de la seva falsedat. La veritat, sense deixar d’existir, ha perdut el seu valor des del moment en què no intervé en la presa de decisions de la societat, dels grups humans en general. La política espanyola, sadolla de corrupció, n’és un exemple clamorós. Tenim moltes veritats a les mans, grans eines per construir la vida democràtica si estiguéssim decidits a emprar-les. Amb la postveritat regnant en les coses públiques, la corrupció es cronificarà i impedirà la regeneració de tot allò que la veritat hauria pogut desinfectar. No és que ens agradi ser enganyats, és que no ens hi sentim.

stats