Direu que passa pertot arreu, però algú altre us contestarà que la pertinença a grans clubs d’imperícia no el conhorta ni li alleugereix el camí. Vull dir que, en aquests afers, no som els primers ni els millors, però hem assolit el grau d’experts.
El lector potser haurà observat que no tenim, gairebé, petits problemes, sinó grans problemes, problemes gegantins, que demanen solucions que no podem organitzar adequadament. Per exemple, fa deu o dotze anys, de sobte descobrírem que la quantitat de places hoteleres il·legals eren un problema tan gros que només hi havia una solució: legalitzar-les. N’he dit solució i no estic segur que sigui el mot que s’avé millor al desenvolupament d’aquella situació, però el cas és que no es va trobar altre camí: qui s’enfronta als hotelers per una qüestió de tant de gruix? S’establia així un precedent que implantaria la regularització de les irregularitats i la legalització de les il·legalitats com a procediment. I els governants que prenien aquestes decisions eren vists, a sobre, com a benefactors: tot el que beneficia els hotelers és un benefici per al país, diuen: llocs de treball, etc., encara que se n’estalvien alguns carregant de més feina els treballadors i les treballadores. I quins sous...
Ara sabem que tenim un altre gran problema, el que s’ha format entorn del dit habitatge vacacional. El mapa elaborat per Terraferida posa els pèls de punta, certament, però no més que el de la densitat de les places hoteleres. En tot cas, és un problema del qual la gent del país s’ha assabentat quan ja s’havia estès per tot el territori. Ara és clar que la solució no pot ser la mateixa que en el cas de les places hoteleres il·legals, perquè els hoteleres no ho volen. Hi ha solució? Perdonin que els traslladi el meu escepticisme.
I, no obstant això, molta de gent, i els governants del moment els primers, sabia que hi començava a haver places hoteleres il·legals, i més tard també es féu coneixedor que l’allotjament vacacional sortia de mare. Atacar aquests problemes quan es detectaren hauria estat molt més senzill i beneficiós per al conjunt de la societat. Però, com se sol dir, no hi ha “cultura” d’actuar amb celeritat. En canvi, som experts a deixar créixer el problemes fins que no podem fer-los front.
