CORRENTIA
Opinió 29/04/2017

Les coses són com les conten

Guillem Frontera
2 min

Sempre havíem sentit dir que les coses són com són, però des de ben petits apreníem que acabaven sent com les contaven. El relat de les coses sol arribar a tenir més força que els mateixos fets, relegats sovint a hipòtesi àmpliament qüestionada. La situació política d’Ucraïna, posem per cas, seria un exemple de com el relat dels fets enterra la veritat de manera que ja sigui quasi impossible fer-la visible i totalment impossible restablir-la a tots els efectes. Ara se’ns presenta un país parcialment envaït per Rússia i amb una guerra civil no declarada, de la qual és culpable el Kremlin, quan en realitat aquest escenari es forma a partir d’un cop d’estat contra la legalitat emanada de les urnes: un cop d’estat en el qual participaren grups paramilitars que no amagaven la seva inspiració nazi. Aquells esdeveniments han quedat sepultats sota pesades lloses d’informació mercenària i el seu desenvolupament ara és un dels pilars de la teoria d’una nova guerra freda.

El relat suplanta els fets històrics, això no és nou, però potser hi ha un element que sí, que presenta alguna novetat, derivada de la rapidesa i del volum de la informació que recorre el planeta. Un altre exemple de suplantació molt clar és també la reducció de Jean-Luc Mélenchon a l’etiqueta de populista. El procés ha estat d’una grolleria massa gropelluda: es presenta a les presidencials franceses com a cap de França Insubmisa, i, com que es mou més enllà de la línia de l’esquerra marcada per un partit socialista en liquidació física i ideològica, és tractat de radical. Aquesta qualificació està condemnada al desprestigi per una cultura política d’avecrem, que és tolerant amb els desviaments cap a la dreta però inflexible amb la recuperació dels ideals d’esquerres.

Si tractant algú de radical, els sondeigs no el desnonen, es fa una altra volta de rosca per arribar a l’etiquetatge definitiu: populista. Mélenchon ha passat a la història com l’aspirant populista a la presidència de la República, amb el càstig afegit de la ubicació que es deduiria d’aquest relat i que el completaria: seria, a l’esquerra, el que la Le Pen és a la dreta. Així, la dreta clàssica francesa es desplaça al centre, que és on resideixen les idees més practicables i més nobles de la política. Tot un èxit.

stats