1 ANY, 12 RELATS
Balears 27/12/2015

Mengeu aquest pa

3 min
ANDREW BURTON / GETTY

El drama ucraïnès 14 de març del 2015

Els enfrontaments entre l’exèrcit ucraïnès i les forces pro-russes han castigat ciutats com la de Txornukine, a l’est del país. L’ajuda humanitària ha sigut fonamental perquè la població hagi pogut continuar satisfent les necessitats més bàsiques.

El peu d’aquesta foto descrivia Txornukine com una de les zones més castigades en la guerra que mantenien Ucraïna i els rebels del Donbass. Els rebels establerts a Donetsk, hi deia, reparteixen el pa de la victòria.

El peu de foto era tan necessari com ambigu. ¿Les dones que hi surten fent cua són pro-russes o estan a favor del govern de Kíev? ¿Parlen rus o parlen ucraïnès? No ho podem saber, no hi ha cap signe que ens doni pistes d’un lloc o altre. De fet, fins i tot la paraula rebels en una zona com el Donbass podria provocar algun malentès: ¿els ucraïnesos que lluitaven contra les forces pro-russes no eren, d’alguna manera, els rebels a un poder molt més gran que el que representava l’estat ucraïnès?

De qui estem parlant? Les tres àvies de la foto no porten cap distintiu. Els homes que fan cua no enarboren cap bandera, i el pa és un universal, en necessita tothom, és el símbol del sacrifici, de la suor per produir-lo, de la sang vessada per la carn dels combats. El seu origen, el seu destí, el lloc on està fet, tot remet a la vida. Durant els mesos que va durar la guerra els reclusos de la presó van fer pa per a la gent de la vila. A la xarxa es poden trobar imatges dels forns, i també entrevistes als vilatans, que expliquen les tragèdies i les penúries a què es veuen sotmesos. Res de nou, malvestats que agermanen i enemisten el homes, un cicle que no s’atura.

L’estàtua del fons es manté dreta malgrat la destrossa. Desenfocada, sembla com si li haguessin volgut amagar la identitat. Podria ser un general d’alguna de les guerres que ha patit la regió, podria ser un escriptor, podria ser ningú en particular, però no, ho he buscat, i és més fàcil, és Lenin. Un Lenin a qui l’abric li penja i va capcot, no sabem si perquè ha de mirar cap avall o perquè no vol mirar lluny. És una estàtua cansada que mira, a la vertical del pa, aquesta església amb tres cúpules i tot de colors que formen les àvies, amb els mocadors, els capells, les bosses i els abrics. La gent fa cua com si anés a combregar.

“Els llocs plans no tenen sort”, em deia un amic ucraïnès, quan m’explicava la història del seu país, pla, sense fronteres naturals precises, sempre amb l’ai al cor per una altra invasió. Txornukine és un lloc de pas, el deuen haver envaït i arrasat tantes vegades que la foto s’hauria pogut repetir tantes vegades que ni les sabem. S’hauria pogut captar amb ploma, pintar a l’oli o fer-ne un daguerreotip, però sempre hi ha hagut algun motiu per repartir pa. Per aquestes planes hi han passat tots els exèrcits, que no sabien on aturar-se. Aquí mateix es va patir la fam de l’abundància planificada dels primers anys de l’imperi soviètic i l’ensulsiada dels darrers anys. I, avui, encara, la guerra permanent que sembla que necessitin els països massa grans.

Les mans de l’àvia que rep el pa són grosses, tenen la pell treballada. L’home no li acaba de donar mai el pa. L’àvia allarga les dues mans però no hi arriba. Entre les mans i el pa, en el buit, hi ha tota la foto. Potser tota la història. Potser només l’àvia que ens mira als ulls. Potser no res.

stats