Bloquejar els altres, ni fer ni deixar fer

TENIM NECESSITAT que passin coses, i potser per això hi ha tantes forces intentant que no passi res. El PP intentant bloquejar els pressupostos catalans, mentre no aporta alternatives des del govern a Madrid. Ni fer ni deixar fer. He de dir que és una tàctica bastant habitual a la política, i a la vida. Hi ha partits més preocupats per no perdre que per guanyar. Que l’altre no se’n surti. També és pràctica habitual del sistema, fins i tot ara que fa aigües, o potser sobretot ara que fa aigües. Impedir que algú el canviï, ser extremadament conservador quan ser conservador és suïcida, perquè el que hi ha no funciona. En general a les organitzacions, a l’administració, a les institucions, hi ha una tendència perillosa a anar posant figures que frenin qualsevol avanç. Es maten il·lusions, conviccions. Molta gent accedeix al poder amb ganes de fer una cosa, cada cop ha de dedicar més temps i energies a mantenir aquell poder fins que, si hi porta massa temps, ja ha oblidat què en volia fer, d’aquell poder. I ja ha assumit que canviar les coses és molt difícil, perquè és ple d’estructures internes de bloqueig, de fre, de dilatació. Comissions que exploren opcions, que és la millor manera de garantir que no hi haurà opció. També això crea desafecció en aquest abstracte que anomenem la gent, els ciutadans que necessiten que s’actuï. Mai arribarem a la paràlisi total, perquè es trobaran maneres d’obrir escletxes. Però en un món carregat de gent que ni fa ni deixa fer, cal molta moral per no deprimir-se, molta constància per sortir-te’n i cal fugir dels que ens volen fer confondre la prudència amb l’immobilisme, perquè no moure’s ara és una imprudència enorme.