Per què vestim tots igual?

BarcelonaDona un cop d’ull ràpid al teu voltant. Dissimula. Mira com va vestida la gent. Dissimula. Les probabilitats d’identificar la mateixa peça de roba que duem en una altra persona són molt altes. De fet, altíssimes. Per exemple, si ets en un coworking, és probable que ja hagis vist una de les motxilles old-style Herschel (segurament en negre o blau marí), o la nòrdica impronunciable Fjällräven, quadrada, de nanses grans. Algú deu dur uns texans amb unes New Balance, una samarreta blanca i una jaqueta –tirant a blazer– negra. També deus haver vist alguna samarreta de ratlles blanques i blau marí o jaquetes de pell (sintètica) negra. Si ets en una oficina, les probabilitats encara són més altes. En general hi trobaràs pocs colors estridents i l’escala de grisos s’exposa entre americanes, faldilles i pantalons de pinces.

Que tots vestim igual ja ho va demostrar Hans Eijkelboom amb el seu llibre 'Gent del segle XXI' (Phaidon, 2014). Es tracta d’un fotògraf holandès que durant vint-i-dos anys va dur a terme un estudi antropològic de la moda urbana, capturant l’estil de la gent als carrers de capitals com Nova York, París, Amsterdam o Xangai. Al principi del llibre –que inclou 500 pàgines de fotografies–, explica que quan fotografiava els homes de negocis amb les seves maletes o els adolescents vestint la mateixa samarreta del Hard Rock Cafe hi veia una repetició hipnòtica, i va concloure que era l’efecte de la globalització, que construïa una identitat poc local i que ens feia vestir a tots igual.

Reflex d’una cultura

En una entrevista que li va fer el diari britànic The Guardian, el fotògraf va dir: “¿Com podem anar a una botiga, comprar roba que creiem que defineix la nostra personalitat i ser tan ingenus de no adonar-nos que, al mateix moment, 10.000 altres homes i dones arreu del món fan i pensen el mateix? Jo també ho faig, esclar”. Els models d’inspiració i referència de moda s’han polaritzat i són més presents que mai. Hem passat de fixar-nos en els models tradicionals a prendre exemple diari dels bloguers, instagramers, influencers o com se’n digui o se’n dirà d’aquí un temps. Però els bloguers i influencers, tot i abanderar marques personals diferents, sovint també coincideixen en el seu estil. I tampoc és estrany: reben els mateixos clutches amb ulls i pestanyes, samarretes amb missatges i sabates de les mateixes marques per lluir en els seus respectius Instagrams, que repercuteixen en milions de persones. Siguin marques d’alta costura o de fast fashion, al final sempre acabem anant a parar al mateix lloc.

Però abans de la globalització aquests altres 10.000 homes i dones de què parlava Eijkelboom compraven roba a altres ciutats i era roba diferent. Potser no creaven una personalitat estrictament individual, però l’estil reflectia l’ànima d’una ciutat, d’una cultura i d’una història. Anar a veure les combinacions impensables de Londres o de Nova York era un plus, o moltes vegades una excusa. I ja no parlem de Tòquio o de Xangai. Segons l’última xifra documentada, hi ha més de 4.000 botigues de la marca H&M al món, 2.162 botigues de Zara i més de 7.000 botigues més del mateix grup Inditex. Moltes d’aquestes firmes s’inspiren en les mateixes fonts que les passarel·les de moda més importants, les que sentencien el que portarem la següent temporada.

Ja fa anys que dansem al ritme insostenible i internacional de la fast fashion. En lloc de dues o tres temporades a l’any (roba per a la calor, per al fred i per a l’entretemps), aquest sistema de moda ara n’ofereix cinquanta-dues. Això ha provocat que en els últims quatre anys a Catalunya hàgim passat de comprar 17 peces de roba a l’any a comprar-ne 34 (amb una mitjana de vida de sis mesos), segons dades de l’Idescat. L’oferta de roba és molt àmplia; de fet, és infinita. Com pot ser que a l’hora de vestir-nos cada matí tots acabem anant tan similars?

“Doncs perquè som animals socials,” diu Anna Muro, doctora en psicologia de la personalitat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). “I partint d’aquesta base tots volem trobar la nostra manada, el nostre grup de referència amb qui ens puguem sentir segurs i vinculats i en qui ens vegem reflectits. Són una necessitat i una motivació bàsiques de supervivència –diu l’experta–. Els grups socials o manades tenen unes característiques comunes, entre les quals els codis comunicatius prenen una important rellevància per fer-nos sentir integrats i part del grup. I l’estil de roba és una forma bàsica de comunicació. Vestir com els altres és també una manera de formar part d’un grup amb uns referents i uns valors culturals comuns”.

En aquesta línia, l’experta explica que la primera manada de la nostra vida està formada pels companys de l’escola, i també els de secundària, ja que volem que ens acceptin –és a dir, que acceptin la manera com anem vestits– o que, com a mínim, ens vegin guais. “Quan arribem a la pubertat l’aprovació dels nostres col·legues és molt més important que la de la nostra família, i que la de la resta del món. Durant aquesta època, volem encaixar desesperadament en els gustos del grup perquè, de manera conscient o inconscient, els nens que desentonen són els que acaben sent marginats d’una manera o altra”, exposa Muro. El que la doctora anomena “sentit de manada” afecta les decisions que prenem cada vegada que obrim l’armari des de la infància. I lluny de quedar-se allà, el desig d’integració ens segueix fins a l’edat adulta.

“Oh, no! Portem el mateix vestit”

Si vestim més o menys igual per sentir-nos part d’un grup, per què quan arribem a un casament, bar o discoteca, i veiem algú que va vestit exactament igual que nosaltres, ens agafen unes ganes irrefrenables de marxar corrents? Per què moltes botigues de vestits de convidades a casaments anoten qui s’ha endut què per assegurar-se que no es coincideix? Segons Muro, és perquè la naturalesa individualista i diferencial de l’ésser humà també implica buscar una identitat única. “Ens agrada anar a una reunió de persones que s’assemblen a nosaltres, que tenen interessos i valors similars, però no ens agrada trobar algú que vesteixi o parli exactament igual, ja que seria reconèixer que no som únics ni diferents i, per tant, que tenim poca personalitat”. Encara que ens agradi considerar-nos éssers únics –és a dir, podem portar roba similar però no igual–, la realitat és que seguim pensant que formar part d’un grup és més segur que estar aïllat. I seguim pensant que tenir personalitat és vestir diferent, en lloc d’admetre que no passa res si portem el mateix vestit que algú altre.

En les últimes pàgines del llibre 'Gent del segle XXI', Eijkelboom explica que mentre observava la gent jove, es va adonar que es preocupaven més per la imatge que oferien a internet que per la de la vida real. Que per a ells la identitat online era el més important i que la roba ja no era l’únic canal per crear-se una identitat. A l’entrevista que li va fer The Guardian, l’artista comentava: “Jo confio molt en la gent. Crec que tothom trobarà una manera d’expressar-se de manera individual. Però quina serà? D’això ja sí que no en tinc ni idea”.