14/03/2017

La volatilitat de la culerada

2 min
Aficionats del Barça a Canaletes

Si la volatilitat dels mercats financers alguns cops és sorprenent fins i tot per als més intrèpids inversors, hi ha un mercat que encara ho supera: el futbol. Jo crec que el futbol, per molt que hi busqui una explicació, no té nom, de veritat. Si això ho centro en l’univers culer, agafa la dimensió desconeguda.

Diumenge passat, quan em disposava a canviar-me per jugar a tenis al meu club de tota la vida -deixeu-me que en faci una mica de publicitat, parlo del Club Tenis La Salut, un autèntic pulmó verd al bell mig de Gràcia-, escoltava una conversa entre dos socis culers que es lamentaven del desastre de partit del Barça. Que si Messi no corria... Que si Luis Suárez no l’havia ni rascat... Que quines cantades del porter alemany... Que per què feien descansar l’Umtiti i tornaven a posar el Jordi Alba... Que per què tants canvis a l’equip titular... Així podria seguir una bona estona, ja que els dos individus van estar més de cinc minuts analitzant els desencerts dels jugadors, tècnics i directius respecte a l’actuació del Barça contra el Deportivo de la Corunya.

Encara sort que no vaig sentir la típica sentència que tant cops es fa servir: “Amb el que cobren...” No vull que el focus d’aquesta situació deixi en un segon pla aquella sensació que sempre tinc respecte al futbol o a l’esport en general: que tothom es creu que pot opinar. Diguem d’entrada que tots hem fet de tècnics. No cal haver estudiat res, és suficient haver fet dues patxangues i mitja a l’escola o en un càmping per convertir-te en tertulià. No té cap rellevància conèixer en quina forma mental o física es troben els jugadors en aquell moment en concret, per posar un sol exemple.

No entraré, ni vull avaluar, si Leo Messi és o no és el millor futbolista de la història de l’esport, ni si ens trobem davant de la millor generació de futbolistes de la història del Barça, tot i que cada dia estic esperant la cançó de Serrat que els immortalitzi tan bé com ho va fer amb la de Kubala, Moreno i Manchón.

Tot això després del que ha passat aquesta setmana m’ha deixant indiferent. El que sí que tinc clar és una altra conclusió: per a alguns culers, la millor remuntada de la història del futbol ha donat exactament per a 72 hores d’exaltació, alegria i fanatisme i... fins i tot, un petit sisme, segons es va registrar en un centre d’estudis. Un cop reposat tot això, reset i ja podem tornar a estripar i destruir. Memòria zero. Fanatisme infinit. Volatilitat desmesurada. Personalment, no crec que cap jugador hagi passat del zero a l’infinit, ni tampoc de l’infinit al zero de dimecres a diumenge.

stats