Per què no diem les coses pel seu nom?
Un dels meus entrenadors es de Kènia i, tot i que parla un català de manual, en l’argot del córrer i durant els entrenaments es dirigeix a nosaltres utilitzant moltes paraules angleses. A part de ser un dels seus idiomes materns, treballa amb esportistes internacionals i té molt integrats els conceptes atlètics en aquesta llengua. “Demà al matí toca morning run ”, ens diu mentre ens acomiadem. Un dels dos dies del cap de setmana segur que ens farà fer long run. Diria que l’entrenament més temut per tot el grup és el hillwork i sempre després del warm-up toquen unes straights per acabar d’activar les cames i els pulmons. Entre el grup d’entrenament hem adquirit aquests anglicismes de forma absolutament natural i entre nosaltres ens expressem i ens entenem així.
Però aquest fet em fa reflexionar que fora d’aquest context no té gaire sentit fer servir paraules en un altre idioma quan disposem del català, una llengua rica i viva. Potser és una qüestió de concepte que se m’escapa, però per què fem running si podem sortir a córrer? Per què no tenim corredors a la Diagonal de Barcelona en lloc de runners?
Si surto a córrer per muntanya no acabo de tenir clar per què em diuen que faig trail run. Ni per què abreviem un grup de paraules que és música per a les meves orelles com esquí de muntanya per skimo. Els triatletes fan swim, bike i run podent nedar, pedalar i córrer. En fer-se fosc, sobretot ara a l’hivern, ens calcem les vambes per fer night run, i els més matiners surten a fer morning run. De córrer descalç o minimalista en diem barefoot i d’afluixar la càrrega abans d’una competició important, tapering. La part superior del calçat esportiu és l’upper i el drop és la diferència d’alçada que hi ha entre la punta i el taló d’una vamba.
La llista és llarga i, en el món empresarial, ni en parlem. Tinc l’absurda sensació que utilitzem aquests mots per donar una notorietat grotesca a un fet amablement quotidià. Posem en boca de tots un idioma amb una presència internacional destacada per expressar conceptes que, sense adonar-nos-en, hem integrat al nostre vocabulari d’una forma que voreja el ridícul.
Aquest fenomen social, almenys en l’àmbit esportiu, s’ha disparat amb les xarxes socials i qui no hi entra queda fora de lloc i no és cool ni trendy. Reivindico les paraules en català. És un dels primers ítems a la meva llista de propòsits d’enguany.
