El preu de l’or

BarcelonaDarrere la medalla d’or de Mireia Belmonte als 200 m papallona dels Jocs Olímpics de Rio hi ha més de 1.000 dies d’entrenament a la piscina. Setmanes amb més de 120 quilòmetres dins l’aigua. Un sacrifici personal titànic que requereix, en molts casos, que algú aposti per l’esportista. I apostar significa diners.

Cada medalla de l’expedició espanyola té un preu. Uns milions que aporta l’Estat -també la Generalitat en el cas català- i les empreses privades que participen en el pla ADO que beca els olímpics, a més dels recursos propis de cada federació i esportista.

La delegació espanyola va tancar Rio amb 17 medalles. Una xifra en la línia de les tres últimes cites olímpiques (20 a Atenes, 18 a Pequín i 17 a Londres), però va incrementar notablement el nombre d’ors. Un bon botí, segons han anat repetint les autoritats espanyoles des que es va apagar la flama del peveter. Tot i el descens dels fons públics que el Consell Superior d’Esports (CSD) destina a les federacions, els resultats han millorat.

Durant l’últim cicle olímpic el CSD ha invertit 177 milions pensant en Rio -des dels 1,2 del pentatló fins als 20,5 de l’atletisme-. És a dir, cada or ha costat 25,3 milions de les arques públiques. És gairebé una quarta part del cost a Londres -tres ors a 92 milions cadascun- i la meitat que a Pequín -5 ors a 57 milions cadascun-. L’esport espanyol i català, per tant, ha resistit bé la crisi.

Afectats per la crisi

A partir del 2012 els pressupostos del CSD es van anar reduint, i es va trencar la dinàmica del nou mil·leni, quan es va anar creixent any rere any fins a estar per sobre dels 70 milions anuals durant l’època de vaques grasses. L’any 2013, l’any de les pitjors retallades, i alhora el primer de preparació per a Rio, la partida va baixar fins als 38,7, la xifra més baixa.

Lluny quedava Barcelona 92. Els Jocs del Cobi van arribar just abans de la crisi. Es van abocar molts diners per meravellar el món, però també per guanyar. I es va aconseguir: 13 ors, 22 medalles en total. L’explicació, més enllà de competir a casa, va ser un programa olímpic amb molts recursos: l’any 1991 es van destinar a les federacions l’equivalent a 72,3 milions d’euros.

I gràcies a l’impuls de Barcelona es va potenciar una infraestructura, que avui en dia, tot i les retallades, permet garantir la competivitat. Com el fet de passar de les 25.000 instal·lacions esportives l’any 1978 a les més de 100.000 actuals. O com l’excel·lència de centres com el CAR de Sant Cugat, que ha aportat 79 esportistes a Rio, i ha obtingut 3 medalles i 7 diplomes. El seu director, Ramon Terrassa, es nega a simplificar-ho tot als diners. “No tot és qüestió de diners, pot arribar un país, invertir molt en tecnologia, en infraestructures, i fracassar. El principal valor de centres com el CAR és l’equip humà, el coneixement acumulat que permet ajudar els esportistes”, defensa mentre recorda que a Sant Cugat s’han entrenat 300 esportistes locals, però que cada vegada hi viatgen més delegacions estrangeres, accentuant la vocació internacional del centre.

Amb Barcelona 92, a més, va arribar el pla ADO, un programa d’alt rendiment per millorar els resultats olímpics, a través dels diners aportats per empreses privades. Una partida que també ha notat la crisi: s’ha passat dels 62,3 milions de fa vuit anys a Londres als 30,8 de Rio. La meitat. Un programa que el 2016 beca 171 esportistes, 38 dels quals catalans, i que s’haurà de revisar quan es pugui formar govern a Madrid. A més de compensacions fiscals, les empreses que aporten diners a l’ADO tenien una contraprestació a través de RTVE: diners a canvi de publicitat. La desaparició dels anuncis a TVE, i el fet que a Tòquio els drets els tingui Discovery, obliguen a replantejar el model.

Convidat pel Comitè Olímpic Internacional (COI), Gerard Figueras, secretari general de l’Esport, va viure en directe els Jocs de Rio de Janeiro, on va passar vuit dies. “La valoració esportiva és molt positiva perquè 8 de les 17 medalles espanyoles s’han aconseguit per o amb la col·laboració d’esportistes catalans, als quals s’ha de felicitar. Malgrat les circumstàncies, el potencial dels clubs, les federacions i els esportistes es manté gràcies a la feina, el talent i l’esforç de tots ells, però no ens podem quedar cofois amb aquestes dades. Hem de ser autocrítics. Les administracions públiques tenen menys recursos i això ha afectat l’esport. Els esportistes estan fent els màxims esforços amb menys recursos. Si volem millorar els resultats a Tòquio 2020, hem d’augmentar els recursos”, explica.

Des de l’any 1992 Catalunya té el seu propi programa d’alt rendiment (ARC). Es tracta d’un sistema piramidal que primer treballa amb una base àmplia i després realitza programes de tecnificació esportiva en vuit centres gestionats entre la Generalitat i els ajuntaments. Una comissió formada pel Govern i les federacions decideix quins esportistes poden formar part del programa, que té més de 500 becats en el seu tram final. “És una herència dels Jocs de Barcelona 1992 i ens permet que l’esport català competeixi de tu a tu amb països d’una demografia semblant. Tenim tres tipus de beques. La completa es fa càrrec de l’allotjament, la formació i els entrenaments. Aquesta fórmula ens ha ajudat a tenir gairebé 100 esportistes catalans a Rio. El nostre objectiu ha de ser aconseguir més recursos per al pròxim cicle olímpic”, analitza Figueras.

Diners a canvi de medalles

Seguint amb l’exemple de Mireia Belmonte, i d’acord amb els criteris del 2013 del CSD respecte a les beques ADO, amb un or i un bronze a Rio de Janeiro, la badalonina s’assegura 78.000 euros anuals durant els pròxims dos anys. Si l’any 2018 Belmonte no aconseguís un resultat similar al de Rio, el tercer any percebria un 80% dels diners, i el quart any, un 60%. En canvi, si millorés els resultats, obtenint més medalles en un Mundial per exemple, podria fer créixer els ingressos. Uns diners que s’han de sumar als que atorga el COI per guanyar en uns Jocs: 94.000 euros per un or, 48.000 per la plata i 30.000 pel bronze. Unes quantitats, tant en el cas dels premis del COI com de les beques ADO, que disminueixen en modalitats per equip.

Però no tot és abocar diners a l’alt rendiment i posar-se medalles al coll. Hi ha estratègies, com defensa Terrassa: “Al Regne Unit han deixat de donar suport als esports que no optaven a medalla, apostant només pels que tenen opcions als Jocs. Si utilitzes una òptica estrictament de resultats, potser perjudiques esports que són referents socials, que fan que la gent faci esport”. L’estratègia britànica, però, ha donat els seus fruits. I ho ha fet gràcies als diners. L’any 1996, a Atlanta, van obtenir un únic or, després que s’invertissin 6 milions provinents de les arques públiques. Aquest 2016, la xifra ha superat els 410 milions (incloent-hi Paralímpics) que han permès obtenir 27 ors i ser segons en el medaller global.

Els Estats Units va ser el país que va aconseguir més medalles a Rio de Janeiro (121). El United States Olympic Committee (USOC) és l’encarregat de gestionar els recursos econòmics destinats als atletes. Els seus ingressos (137 milions d’euros anuals) provenen bàsicament dels drets de marca (53%) i de les donacions (19%).