El poble on els nens juguen a handbol

BordilsSi en lloc d’un poble fos un país, s’assemblaria una mica a Lituània en bàsquet i a Jamaica en curses de velocitat. Però Bordils és un poble i no només destaca en un esport, sinó en els dos únics que s’hi practiquen, amb la singularitat que els nois fan handbol i les noies voleibol. Amb només 1.700 habitants, aquesta població del Gironès té, des de fa 4 anys, el primer equip d’handbol a la Divisió d’Honor plata i, des d’en fa 2, el de voleibol a Primera Estatal. La raó de ser del Club Handbol Bordils és l’esport de base, però això no impedeix que els dirigents de l’entitat i el poble sencer presumeixin de ser a prop de l’elit.

“Equip, directiva i afició formen un triangle perfecte”, resumeix Esteve Moré, portaveu de la junta gestora. Segons ell, l’èxit del primer equip masculí respon a una suma de factors: “Tenim 56 anys d’història, sempre hem treballat la base, hem aconseguit bones fornades de jugadors [com la que va obtenir el bronze al campionat d’Espanya juvenil del 2007] i tothom està involucrat en el projecte. A més, la crisi ens ha enfortit, perquè com que sempre hem jugat amb gent d’aquí no ens hem ressentit de no poder fitxar segons quins jugadors”.

Les 700 persones que jornada rere jornada acudeixen al pavelló Blanc i Verd, on juga l’equip de plata d’handbol, són la millor mostra de la comunió entre l’equip i el públic, que omple les grades mitja hora abans de l’inici de cada partit. Els càntics i els crits d’ànim, constants, precedeixen un costum, quasi una litúrgia, que es repeteix cada cop que el Bordils juga a casa: quan falta un minut perquè acabi el matx, independentment del resultat que assenyali el marcador, els espectadors s’aixequen i aplaudeixen. Tant hi fa que es guanyi, es perdi o s’empati. Amb l’entusiasme i la passió de tot un poble, amb la satisfacció de veure que els jugadors ho donen tot. “L’handbol fa vibrar el poble i el nostre nom es passeja amb dignitat i orgull per tota la geografia estatal”, destaca Albert Serrats, alcalde de Bordils. “Vist des de fora, el que s’ha aconseguit pot semblar un miracle, però des de dins es veu molt diferent. Hem viscut els ascensos any rere any i, encara que mai ningú no s’hauria imaginat arribar tan amunt, sabem que el poble respira handbol i voleibol”, comenta Josep Bosch, un bordilenc de 71 anys que abans de jubilar-se treballava a la construcció i que no es perd ni un sol partit al Blanc i Verd. Com és gairebé obligat, Bosch va jugar a handbol quan era jove: “El meu fill també, i la meva filla, a voleibol”. Per als bordilencs, la pràctica d’aquests esports és tan natural com caminar. Passejant pel municipi és fàcil veure porteries d’handbol i xarxes de voleibol als patis de les cases. Bordils disposa de dos pavellons i de 21 equips -12 de masculins i 9 de femenins, des de prebenjamins fins a sèniors-, que sumen 250 fitxes federatives.

Un dels principals artífexs dels èxits del primer equip d’handbol és el seu tècnic, Pau Campos, professor d’educació física a l’institut de Palafrugell i a l’EUSES de Salt. Després de 8 temporades a la banqueta -4 a Primera Nacional i 4 més a Divisió d’Honor plata- valora marxar a Romania per fer el salt a l’handbol professional. “Sense en Pau hi haurà un buit difícil d’omplir. Tenim molt clar que som amateurs i que ser tan amunt és un premi i un luxe”, diu Moré.

“El mèrit és de tots”, afirma Marc Prat, un dels capitans de l’equip. Amb 28 anys, aquest enginyer industrial juga d’extrem esquerre i personifica millor que ningú la fortalesa mental del Bordils: ha superat fins a tres vegades un trencament dels lligaments creuats del genoll. Recuperat des de fa tres mesos de l’última lesió, atribueix les ganes de tornar a jugar “a la il·lusió de fer pinya amb l’equip, el cos tècnic i el públic: l’handbol és més que una afició, és part de la nostra vida”, remarca.