Tenir dues feines, un salari i molta il·lusió
Molts entrenadors de formació tenen dues feines i un únic salari. Una els permet tenir uns ingressos i pagar les factures. L’altra, disfrutar de la seva gran passió: el bàsquet. A les dues, però, s’hi dediquen amb la mateixa professionalitat i rigor. Alguns d’ells van passar el diumenge participant en la tercera edició del Dia de l’Entrenador, una diada festiva que ha agafat molta embranzida i que encomana entusiasme.
L’Hotel Catalonia Barcelona Plaza va reunir entrenadors de tota mena, des de reconeguts tècnics de la Lliga Endesa fins a anònims monitors de categories de formació. Tots van poder dir-hi la seva. L’esdeveniment, organitzat pel comitè tècnic de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ), es va omplir de gent amb ganes de compartir i aprendre. El col·lectiu català té un gran prestigi en el món del bàsquet i això és mèrit de tots els tècnics, des dels que exerceixen en un pati d’escola fins als que ho fan a l’elit. Tot i que la seva passió està poc reconeguda i mal pagada, la seva capacitat per continuar formant-se és admirable. El seu reciclatge és constant.
Les jornades van començar demanant suggeriments i crítiques per enfortir la iniciativa i recordant la necessitat de respectar la imatge d’un col·lectiu que genera un gran sentiment de pertinença. Una de les novetats de la diada d’enguany va ser que els assistents van haver d’escollir un itinerari en el moment de la inscripció. Cada camí comptava amb clínics de formació i grups de treball per compartir i debatre sobre les temàtiques escollides. L’esdeveniment va continuar amb el lliurament de premis als millors entrenadors de l’any i es va veure en directe el partit de la final de la Lliga Endesa entre el Reial Madrid i el València Basket, una activitat enriquida amb els comentaris d’entrenadors de primer nivell.
El bàsquet està en permanent evolució i els entrenadors s’han d’adaptar als canvis. La competició és cada vegada més exigent i requereix més i millor preparació. A més, obliga els tècnics a anticipar-se i a imaginar-se quin tipus de joc tindrem d’aquí uns anys, quan els jugadors que ells estan formant arribin a l’elit. Moltes de les teories amb les quals van créixer perdran la vigència. Això obliga a un exercici permanent que els empeny a qüestionar-se tot el que han après abans.
L’últim repte dels entrenadors és adaptar el seu llenguatge al dels jugadors, fent-lo més pròxim i, sobretot, més eficaç. Tot això sense oblidar que no només tenen la responsabilitat de guanyar sinó també la de formar canalla. La societat està en deute amb ells. Qualsevol cosa bona que els passi, serà merescuda.
