09/06/2017

M’han dit que és prou bo

2 min

Una de les anècdotes més celebrades en el món de l’esport, adaptada de manera apòcrifa gairebé a totes les modalitats, és la d’aquell entrenador de bàsquet, de coneixement enciclopèdic, al qual se li va demanar una opinió sobre Kelvin Ator. En lloc d’identificar una marca de neveres, va descriure “un aler blanc, bon llançador i rebotador consistent, molt sacrificat”. La història, sigui veritable o no, posa en relleu que en el món digital, on la desinformació és causada per l’excés d’informació, encara hi ha espai per als venedors d’ungüents miraculosos que s’aprofiten de la bona fe dels ignorants, encara que ocupin un lloc de treball on se’ls hauria de valorar pel coneixement.

En l’època preinternauta va existir Carlos Henrique Raposo Kaiser, un presumpte davanter brasiler que, conxorxat amb professionals de primer nivell de qui s’havia fet amic, va entabanar sis conjunts del seu país i quatre de l’estranger. Assegurava que era un golejador amb uns registres impressionants, però, quan li arribava el moment del debut, fingia estranyes lesions difícils de diagnosticar amb els mitjans mèdics de l’època. Pot dir-se que Raposo no es va retirar, perquè no va jugar mai un partit oficial. A les beceroles de la xarxa, el 1996, el Southampton va fitxar Ali Dia, un punta amateur que havia fracassat en tres proves amb equips de la quarta divisió anglesa. Un amic seu va aconseguir el telèfon de Graeme Souness, llavors mànager dels Saints; li va trucar fent-se passar per George Weah i li va recomanar que contractés un “cosí” seu, internacional amb el Senegal i antic jugador del París Saint-Germain. Atabalat per una plaga de lesions, Souness hi va caure de quatre potes i Dia va jugar cinquanta inoblidables minuts d’un partit de lliga en què, segons Matt Le Tissier, “va córrer pel camp com Bambi sobre una pista de gel”.

El 2017, però, hi ha qui ha derrotat Google. Fa uns anys, Alessandro Zarrelli, un aficionat italià que havia militat al juvenil d’un equip de Cinquena Divisió, va enviar a diversos clubs d’Irlanda del Nord i Escòcia una carta firmada per un inexistent executiu de la federació transalpina. El text presentava Zarrelli com un prometedor exfutbolista del Sheffield Wednesday i del Glasgow Rangers a qui l’ens federatiu pagava l’estada al Regne Unit gràcies a un intercanvi cultural. Va enredar un primer club, el Lisburn Distillery, i gairebé un segon, el Bangor City gal·lès; però que un jugador que venia amb el salari pagat exigís dues-centes lliures per setmana va fer aixecar sospites. Un documental de la cadena Sky va exposar la impostura a tot el país i Zarrelli va fer acte de contricció. Onze anys més tard s’ha enrolat en vint-i-quatre equips, set d’ells en l’última campanya, i ha motivat en cada signatura noves preguntes sobre els límits de la bondat humana.

stats