“Mare, he guanyat, soc campió del món!”

Sense haver paït absolutament res, Jordi López (Aitona, 1997) abandona el ring i enfila el camí dels vestidors entre gestos d’emoció i corredisses. Arriba a l’habitació i agafa el seu mòbil. Ara cinc segons de paciència. Desbloquejar, buscar l’aplicació dels contactes, trucades recents i seleccionar l’opció “Mare”: “Mare! Mare! Que he guanyat, que soc campió del món!”, es podia sentir pels passadissos. Era l’èxtasi, la celebració més íntima -i real- de la seva conquesta fa uns mesos del títol mundial unificat d’arts marcials i kick-boxing a la província italiana de Massa-Carrara, a la Toscana.

“No podia parlar, era indescriptible. La nit abans li vaig prometre que guanyaria. Gairebé no vaig poder dormir. Estava molt nerviós, moltíssim. Repassava constantment els moviments, visualitzava l’enfrontament i l’analitzava”, explica a l’ARA. La dimensió de la cita implicava una professionalitat emocional acurada. Els seus eren els nervis habituals en un nano de 19 anys i només 30 mesos d’experiència a l’elit que va saber imposar-se als més de 5.000 aspirants. Joventut, competitivitat i molt de talent. La seva és una trajectòria fugaç, de canvis abismals entre gasolina, motors i somnis a ritme d’ Eye of the tiger. “Sempre havia fet motocròs, des de ben petit, i m’imaginava practicant algun dia la boxa. Amb el temps vaig oblidar-me de les filigranes i vaig apuntar-me al gimnàs d’un poble veí amb un amic. Tenia 17 anys. Vaig haver de convèncer els meus pares perquè m’hi portessin”, recorda.

La consecució dels seus èxits va poder dependre d’un simple no dins l’àmbit familiar. I del seu instint, clau: “Tenia clar que volia intentar ser boxejador. Però vaig començar a entrenar-me i vaig adonar-me que no era el meu fort. Em faltava alguna cosa i tampoc m’acabava d’omplir. L’alternativa, de retruc, ver ser el kick ”. Aquesta sí que va ser la tecla guanyadora. “Em va robar el cor. M’ho passava molt bé, era bo i aprenia molt ràpid. La primera vegada que vaig fer una competició vaig entendre que havia de formar part de la meva vida. Hi va haver un abans i un després”, explica. Tot i les moltes similituds, que n’hi ha, les dues disciplines són ben diferents. “És molt més complet. Has de coordinar-te millor perquè nosaltres utilitzem totes les extremitats per impactar el rival. Els inicis mai són fàcils. Hi ha hagut moments en què m’he plantejat deixar-ho”, apunta López, que va madurar a sessions d’entrenament. “L’esport m’ha ajudat a millorar en els estudis, a escollir les bones amistats. És la meva teràpia quan les coses no van bé. M’ha ensenyat a esforçar-me i fer sacrificis. El kick-boxing t’exigeix una gran forma física, com tots els esports de contacte. Vaig haver de deixar de sortir els caps de setmana, cuidar l’alimentació, evitar qualsevol vici que no fos saludable, descansar bé a les nits i ser molt constant. Tot té un preu”, afirma després d’exercitar-se al Nacional Fitness d’Alpicat. El millor del planeta compagina la seva posada a punt amb els estudis i les pràctiques d’electromecànica.

Ho fa gaudint al màxim, sense queixes. S’enorgulleix d’una passió que socialment arrossega una càrrega de clixés ofensius. “El meu esport està mal vist a Espanya, però no a l’estranger. I en part és perquè aquí hi ha gent que no en fa un bon ús. Hi ha persones que pensen que som violents sense haver trepitjat mai un pavelló. Els meus companys són més que amics i mai hi ha hagut un mal gest. Tampoc amb els rivals. El respecte és fonamental. M’agradaria que ens coneguessin. Estic convençut que s’enamorarien del kick-boxing, com em va passar a mi”, diu.