Manel Estiarte: “Marxem amb molta pau de Munic”

MunicL’experiència ha ensenyat a Manel Estiarte estar sempre en alerta al costat de Pep Guardiola en un món mediàtic “de bojos”. Que ens obri casa seva a Munic diu molt de la “pau interior” amb què acomiada l’etapa al Bayern. Des del juny del 2014 que Estiarte no concedia una entrevista. L’última també va ser a l’ARA. Aquí parla no com a portaveu de Guardiola sinó com a Manel Estiarte. Que no és poc: és l’únic espanyol que figura a la llista elaborada per la NBC dels 100 millors esportistes de la història dels Jocs Olímpics.

De l’1 al 10. ¿Com de feliç ha sigut a Munic?

Buf! No pots fer una puntuació única. Hi ha el tema esportiu, el social... però globalment ha sigut una experiència molt positiva. Ho noto aquests últims dies que sé que me’n vaig. Jo estic molt acostumat a la paraula enyorança, perquè de petit vaig haver d’anar de Manresa a Barcelona -a la residència Blume- i només tornava a casa el diumenge després del partit. I als 22 anys me’n vaig anar a Itàlia per jugar com a professional i era feliç, però també sentia enyorança. A Munic no he pogut estar amb la meva dona, perquè ella ha d’estar gestionant la seva empresa a Itàlia. I les meves filles són grans i ja volen soles. Sento enyorança dolça d’elles, però sé conviure amb la nostàlgia positiva.

Per tant, s’ha sentit bé a Munic.

A Alemanya ha anat molt bé. Ara que marxo em sento enyorat i content alhora. Diria fins i tot que tinc una sensació més de pau que quan vaig deixar Barcelona. Llavors potser perquè el Pep ho va dir a l’últim moment, potser perquè era la primera vegada i pensàvem que a partir de llavors ens miraven d’una manera diferent, potser perquè deixaves també casa teva. I es deien i es llegien coses que no eren veritat. Jo que era a dins sabia que eren falses. I et feien una mica de mal. Era la primera vegada. Ara és la segona que marxem. No ens fan fora. Marxem de Munic amb molta pau. Esportivament ha anat molt bé i ens han tractat molt bé. Esclar que hi ha hagut cosetes. Si no, no seria real. Jo que he jugat a sis Jocs Olímpics, a mil vestidors, no em canso de repetir al Pep: “És un miracle que no hi hagi hagut més focs als vestidors que hem estat, tant al Barça com al Bayern”.

Miracle o encert?

És per la qualitat dels jugadors del Barça i del Bayern i per la bravura del Pep. Acabada la temporada tots han volgut mostrar-nos el seu afecte. Quan vam arribar de la Marienplatz de celebrar el títol de Copa, vam anar ràpidament al vestidor de la ciutat esportiva del Bayern per fer l’última salutació als jugadors. I et juro que és d’aquelles coses que penses que hauria valgut la pena gravar. Et busquen per abraçar-te de debò. Tots els jugadors, un per un, buscaven el Pep per dir-li alguna cosa personal a cau d’orella. Tots, els que han jugat més i els que han jugat menys.

Això compta igual que els títols...

Sempre dic al Pep que haurà de carregar sempre amb la paraula triplet. És com una maledicció no negativa. Abans que el Pep coincidís al Barça amb Messi, Puyol, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdés... la paraula triplet no estava instaurada en l’argot periodístic, perquè no havia passat mai a Barcelona. Aquesta condemna la portarà sempre el Pep. També el Leo, que ha de guanyar deu mundials en un; també el Barça, per tot el que ha aconseguit. Al Pep li han demanat el triplet a Munic. I passarà a Manchester.

Però si el City a la Champions...

Temps al temps. Els periodistes en parlaran. Perquè al final de mil paraules, de mil debats, de mil històries, tothom voldria estar al nostre lloc. Tothom voldria ser el Barça, Messi, el jugador del planter que triomfa, el Guardiola. I què passa? Com que molts no ho poden ser, critiquen. M’està bé: llibertat d’expressió! Però sempre hi haurà aquesta maledicció positiva.

I això és just?

¿Creus que és just que se’ls exigeixi un Mundial o un triplet? Els que parlen així no saben el significat de la paraula meravellosa que és esport. Mentre tu com a esportista realment t’estàs entrenant, preparant, visualitzant el partit, els altres també somien fer-ho. Sempre dic que a Barcelona 92 vaig perdre la millor final de la història a casa. I sempre dic que ningú no es va entrenar més que nosaltres, perquè va ser de bojos. Però vam perdre després de sis pròrrogues. Al final em quedo en pau recordant que els italians es van entrenar igual. I ens van guanyar per un pelet. És igual. Per això, quan no es guanya l’Atlètic de Madrid, després del partidàs que es va fer, en què es falla un penal, allò no pot resumir-se en un “sí, però...” Uns pebrots! A vegades es guanya, a vegades es perd. Però l’obligació de l’esportista és ser allà, ser constant. I això és el que té el Pep. Ho demostren els 21 títols que ha guanyat en set anys.

Hi ha qui diu que quedar-se a les semifinals de Champions és un fracàs.

Jo he odiat sempre aquesta paraula en l’esport. Per a mi el fracàs és el jugador que no s’entrena bé, l’entrenador que es deixa anar, l’equip que s’abandona. Però no aquell partit perdut per un gol, per un error arbitral o per un centímetre de més o de menys. Fracàs seria que el Pep hagués perdut tota la relació amb el seu equip, que el dia a dia no el gestionés bé. La gent pot pensar que ho dic perquè sóc l’amic de Guardiola. Jo repeteixo: el Pep no és perfecte, però pel que fa a professionalitat, coneixença del futbol, actitud, generositat i honestedat s’hi apropa bastant. I després té les seves coses. Només faltaria. Però després li exigim que ho guanyi tot. Per què? Benvinguda maledicció! ¿Tu dius que a Manchester no passarà? Fes-me cas. I tant que sí, el Pep porta això. Però som uns privilegiats.

Al Bayern es complica d’entrada perquè vau arribar després del triplet de Heynckes.

La història parla que quan havien guanyat Copes d’Europa l’any següent havien perdut lligues i tot era un desastre. La primera semifinal de Champions contra el Madrid vam fallar; la segona, el Barça estava al màxim nivell, i quan està així estan en una altra òrbita. I tot i així, els únics que l’any passat hauríem pogut competir contra ells érem nosaltres, però arribàvem justíssims de forces. Aquest any contra l’Atlètic els detalls no ens van ajudar.

En canvi, ¿a la Bundesliga com us expliqueu tots els rècords?

Jo participo en totes les reunions tàctiques abans dels partits. Hi ha un fet curiós que és que el Pep, en una jornada qualsevol de lliga, en què jugues a casa contra el desè o l’onzè també et demostra que té molt respecte al partit. Jo crec que aquesta manera d’afrontar el partit sabent que en qualsevol moment pot perdre li ve de Santpedor. A l’equip no li transmet por, però li ensenya imatges de la qualitat del rival i adverteix que els altres són bons.

I si els jugadors no s’ho creuen?

El Pep s’inventa una altra cosa, si no amb imatges, amb la seva gesticulació. El Pep et transmet que si realment no ho fem bé, compte, perquè prendrem mal. Té una capacitat de fer-ho cada tres dies, cada tres dies. Pam, pam, pam.

Viure-ho amb aquesta intensitat deu generar desgast...

Aquesta és l’altra cara de la moneda. Això em preocupa com a amic, però no com a professional. La gent faria de tot per ser on és el Pep. Treballar tantes hores és el que li toca pel que cobra, pel que és, per la responsabilitat que té, per l’educació dels seus pares que li han ensenyat que la vida és esforç. Em preocupa com a amic perquè a vegades el veig buit, no per la quantitat d’hores que dedica per preparar un entrenament o un partit, sinó per la mediocritat de l’entorn. Tan clar com això. Ja ens allunyem de l’entorn, ja, i no li donem la importància que es pensen molts que té. A vegades fins i tot fem broma de noms o situacions periodístiques. Però això no impedeix que avui dia t’arribi tot. Estem en el de sempre: accepto que aquest pes forma part de la passió boja pel futbol. Però la mentida no la compro. Ve per mala informació o mala fe. La primera vol dir que no ets vàlid per fer aquesta feina periodística; la segona, que no ets bona persona.

Mentides a Munic o a Barcelona?

És global. Però diré una cosa: aguantem que des de Madrid, després d’un 2-6 o un 5-0 o tres lligues guanyades, mals periodistes o males persones diguin alguna mentida. Però ¿a casa teva? ¿Què va fer el Pep a Barcelona? Treballar, fer-ho el millor possible i prendre una decisió personal d’anunciar que era el moment de provar altres coses. A vegades em pregunto per què a Can Barça ens costa tant deixar de banda aquells punts que han pogut molestar de les persones i no valorem les coses bones, i ja no parlo del Pep, sinó del Kubala, del Cruyff que en pau descansi, del Ronaldinho...

¿Munic els ha desgastat menys que Barcelona?

Matisem-ho: a Can Barça vam ser-hi un any més. Les últimes tres setmanes a Barcelona no van ser fàcils, fins i tot es va dir la mentida que el Pep i el Leo no estaven bé. A Munic la premsa va saber que marxàvem des del desembre i tot ha sigut més dilatat. Tampoc ha sigut fàcil, però, com a Barcelona, ens quedem amb què la relació amb els jugadors ha sigut òptima. Fem tot i més per acabar bé. A Munic la gent ens estima, i també ho hem notat al carrer.

Ara que tanquen etapa, ¿fins a quin punt s’han sentit com el nano que surt per primer cop fora de casa?

Sí, ha sigut la primera aventura fora de casa. Ens hem equivocat en coses, hem encertat en d’altres. Ens servirà molt per a l’experiència a Manchester. Potser els primers mesos ens abocàvem a aportar tot el que som: la nostra idea, el fet de ser catalans. Va faltar poc perquè als sopars diguéssim: “Proveu el pa amb tomàquet, agafeu uns ous, els barregeu amb patates i els trinxeu”. Volíem aportar, aportar i aportar i ens vam oblidar una mica de rebre. Això és aprendre. Hi va haver un moment que vam veure que havíem de buscar un equilibri.

Tampoc volíeu implantar-ho tot.

No! Però sí que t’animaves a pensar: “Els farem això, els portarem allò altre”. No forçàvem res. Preguntàvem a Lahm [el capità] com ho veia. Era la primera vegada que estàvem fora i a les nostres maletes hi havia una cultura nostra, de La Masia, de com som. De mica en mica l’experiència de la vida et va enriquint. Per això m’imagino que el Pep diu que ara és més bon entrenador: ha absorbit coses d’Alemanya.

Els equilibris van ser necessaris també amb els serveis mèdics.

Molts cops s’ha parlat d’això, però no va ser tanta la polèmica. Sí que hi havia una manera diferent de veure-ho. El Pep va exposar que per a ell els metges havien d’estar al club, diàriament als entrenaments, millor que no pas a l’exterior.

¿I vostè què ha après en la seva transformació professional?

Continuo vivint molt l’esport i em poso més nerviós que quan jugava a waterpolo. Abans sentia molts nervis abans del partit, però quan rodava la pilota desapareixien del tot. Ara els nervis són abans i durant el partit. Però per a mi és un gran orgull tenir l’absoluta confiança de Pep Guardiola. M’entusiasma ser als entrenaments, a totes les reunions. Sovint em meravella ser al despatx del Pep a l’Allianz Arena després d’un partit i veure com ja pensa en el següent. Em té mitja hora allà parlant de futbol, agafa la pissarra, i les fitxes negres i vermelles van i vénen. Jo segueixo tot el que diu i l’entenc, però ell mou les fitxes a la velocitat que va el seu cervell i a vegades li he de dir que calma, que els seus moviments amb les mans no segueixen el que va dient. [Riu.]

¿Quina serà ara la seva funció al City?

Allà amb el Txiki Begiristain i el Ferran Soriano tindré més responsabilitats, però no parlaré del projecte del City, primer ho ha de fer el Pep.

Ha estat inclòs en la llista dels 100 millors esportistes en la història dels Jocs Olímpics. Què li queda d’allò?

[Silenci llarg] Res. Jo no tinc cap medalla a casa, ni cap casquet. Els nens que avui juguen a waterpolo no saben qui sóc, és llei de vida. Jo admirava el meu germà, després el Joan Jané. Estimo amb bogeria el meu passat i el waterpolo. No li giro l’esquena. M’ho ha donat tot, però jo li he donat també l’última gota de suor. Tenia 6 anys i em van tirar a una piscineta i en vaig sortir quan en tenia 40, eh! Què em queda d’allò? Amics acollonants que quan ens truquem encara ens petem de riure com si tinguessin 15 anys. Em queden bons records i em queda molta tristor pel Jesús [Rollán], que en pau descansi. Però no puc viure del passat, no puc recordar que era bon jugador per tornar a sentir-me viu.

Gens de nostàlgia de la vella glòria?

Hi ha un diari molt important que després que vam tenir una petita discussió, potser equivocadament, per intentar convèncer-los que el millor per a l’equip era no fer una cosa que ells volien fer, van treure la meva foto d’esportista del passadís de la redacció. ¿Això m’ha fet mal? Si fos algú que visqués del passat, sí, però si no tinc ni l’or olímpic a casa, imagina’t. Poden haver tret una foto, però no em podran prendre tot el que he viscut, tot el privilegi d’haver competit, lluitat, perdut i guanyat.