30/12/2016

L’etern retorn

2 min

Un concepte nietzschià. Una repetició que no és igual però que, tanmateix, es repeteix. El partit de la selecció catalana, com cada Nadal. Els jugadors del Barça, amb menció especial a Gerard Piqué, tan aficionat a posar-se la bandera catalana sobre les espatlles sense cap cost, prefereixen fer vacances a complir amb el compromís de la seva -amb la nostra- selecció. Es pot entendre: la carn és dèbil. El que costa més d’entendre és el silenci mediàtic davant aquesta deserció. Som el país del com si. Ens omplim la boca de patriotisme i lluitem per tenir seleccions pròpies. Però mentre no arriben ens les prenem de broma. No fos cas. Amb el menjar no s’hi juga, i mentre ens surti bé de preu ho donarem tot per la pàtria. Però si hem de sacrificar unes vacances de Nadal, ens ho repensem. No puc evitar-ho: escric sobre la selecció catalana i tinc la sensació que escric sobre el procés.

He trobat a faltar el titular que jo hauria escrit: tres capitans pericos salven l’honor de la selecció. Perquè els gols els van marcar dos antics capitans (Joan Verdú i Sergio García) i un de futur (Gerard Moreno). També va ser un futur capità de l’Espanyol (Marc Roca) l’únic jugador que en el moment dels himnes va ser capaç de cantar Els segadors. Però res: ningú destacarà cap d’aquestes coses. Nosaltres som els catalans dolents i ells els bons: en l’època de la postveritat els fets mai no poden guanyar els prejudicis. Especialment si la maquinària oficial juga en contra nostra.

El fet que la selecció catalana jugui amb una majoria de jugadors de l’Espanyol també té els seus inconvenients: tens la seguretat que si el resultat final es juga a penals, tens totes les de perdre. Des de la tanda del 1980 contra el Màlaga que va decidir l’ascens a Primera Divisió (fa més de 36 anys!), l’Espanyol no ha guanyat cap partit oficial que s’hagi decidit amb aquest sistema. L’últim de l’amarga experiència ha sigut l’eliminació de la Copa a mans d’un equip de Segona.

La trista eliminatòria contra l’Alcorcón demostra que en tot canvi d’època es mantenen vicis de l’anterior. Tenim una llarga tradició d’eliminacions a mans d’equips inferiors. Però aquesta em nego a viure-la com una més, aquesta està fora d’època. Per això no em convenç l’explicació que em va donar el jugador més important de la nostra història quan, l’endemà, me’l vaig trobar sopant: a nosaltres també ens passava, em va dir. No, ara ja no ens ha de passar, això són restes del passat. Els vivim amb una certa resignació, però des del convenciment i la voluntat que no es repeteixi. Perquè no estem en una època de canvis, estem en un canvi d’època. Però aquest serà el tema del pròxim article.

stats