BarcelonaAl Camp Nou hi havia un ambient sa, de creure-hi, de creure-hi gairebé per sobre del resultat final, de la necessitat de veure i de tocar la certesa que aquest equip no va perdre l’ànima a París la nit del dia dels enamorats.
L’1-0 al minut tres dispara els somnis de gent desperta. L’estadi ha vist molt futbol i sap que és improbable per més que tot hagi començat tan bé. Però estem 1-0. ¿Això era al que es referia Luis Enrique quan deia que en algun moment ensumarien que estarien a dins? 1-0. Tan a prop i tan lluny. Els francesos ni surten de la cova, mentre a cada xiulet de l’àrbitre ens preguntem si és Clos Gómez o un de similar.
Arribar al descans 2-0 era una manera ordenada de procedir en una nit de futbol ordenat, sense precipitacions, amb ofici, en una relació entre despesa física i temps restant prou equilibrada tenint en compte que les nits de remuntada els jugadors no miren prim.
Penal al minut tres i 3-0 és més del que podíem demanar. Pal d’ells al 6. Allà també en vam fer un.
Entra Di María. I al 16, el 3-1. Tan a prop i tan lluny. El futbol és cruel i això el Camp Nou també ho sabia. Queda mitja hora i cal fer-ne tres més. El Camp Nou tindrà un perdre elegant, tan generós amb l’equip com l’equip en l’esforç. 4-1 i penal. Més crueltat? 5-1. Falten cinc minuts. Quim, perdona, però a mi és el que em faltava veure, tot i que, francament, ara no em puc morir. Ara vull veure el Barça guanyar la sisena!
