“Em sento enverinada”

Medicaments que pren

Consumeix entre 18 i 20 medicaments per tractar les múltiples malalties que pateix: artritis reumatoide, fascitiïs plantar, síndrome de Sjögren (sequedat a les mucoses), incontinència urinària, problemes de vista, pedres al ronyó i símptomes depressius derivats dels problemes de salut. Fa set o vuit anys que pren medicació i li afecta l’autoestima. “És molt enutjós, semblo una àvia”.

Malestar emocional

“Em desmunto, però tampoc trobo alleujament ni amb pastilles ni amb psiquiatres”. “Em donaria molta vida ser capaç de treballar quatre hores en el que fos”. “Això t’ho trobes, però sembla que no sigui a mi a qui li està passant”.

Efectes adversos

Un fàrmac d’ús psiquiàtric li va provocar importants efectes secundaris -marejos, caigudes i diarrea- i l’hi van retirar perquè interaccionava amb un altre. A més, assegura que la medicació li afecta la memòria. “Em noto més despistada, m’oblido de coses”. “Amb tants medicaments, m’arreglen una cosa però me’n fan malbé una altra”. També nota que s’ha engreixat i que està de més mal humor.

Efectivitat

“Si tants medicaments servissin per trobar-me millor, prendria fins i tot verí, però tampoc veig que prenent la medicació millori. I és per això que em sento impotent. Em prenc un antiinflamatori fort i em continuen fent mal els peus”.

Organització

Classifica la medicació en pastillers que organitza el cap de setmana per a tota la setmana. Reconeix que a vegades s’equivoca i pren el que no toca o que es descuida de prendre alguna pastilla. “Cada cop em donen més medicació i ja no és qüestió de si és gratuïta o no, és que em sento enverinada”, diu.

Activitat

Reclama que se li reconegui que no pot treballar i que li concedeixin una prestació d’invalidesa. “Només que em reconeguessin que estic malalta i que netejar, que és el que he fet sempre, no puc fer-ho, ja estaria satisfeta”. No pot agafar pes i el que més lamenta és no poder fer-se càrrec dels nets.

Preu

“Abans em gastava uns 120 euros mensuals en medicaments i no m’ho podia permetre. Era un esforç perquè cobrava 400 euros i escaig en una feina de mitja jornada. Vaig deixar de prendre alguns medicaments, els més cars procurava no comprar-los o me’ls prenia dos dies sí i un no perquè les pastilles duressin. Ara sí que m’ho prenc tot perquè després de tramitar els papers amb l’ajuda de la treballadora social, des del novembre no pago la medicació”.