El triomf d’un ídol per a tots els públics
BarcelonaEl nord-americà Bruno Mars té la història a favor. Si més no, el llegat de Stevie Wonder, Sly Stone, James Brown, Michael Jackson i Prince, referents que remena sense estridències en tres discos que l’han convertit en un supervendes. També compta amb una veu flexible que tan aviat pot defensar melodies pop com ritmes funk i hip-hop. I és una estrella amb tics d’estrella, o una estrella que no sap dir que no a segons quins compromisos. Dimecres, per exemple, va fer un xou a la discoteca Opium de Barcelona en què després de fer esperar la gent gairebé tres hores, va oferir tres cançons en playback. I per al concert d’ahir al Palau Sant Jordi, com ja va passar en el de Madrid, l’equip de Mars no va autoritzar l’acreditació a cap fotògraf de premsa. La discogràfica Warner és la que s’encarrega d’enviar-ne algunes als mitjans.
Això sí, tan aviat com el músic hawaià va aparèixer a l’escenari, el Sant Jordi va ser un no parar de mans intentant capturar-lo amb els mòbils. L’eufòria era evident i previsible entre un públic molt transversal: les 17.900 entrades, de 67,50 a 95,50 euros, s’havien exhaurit en un parell d’hores. Mars va correspondre a l’expectació amb dues poderoses peces de 24k magic (2016): Finesse i la que titula l’àlbum; una de funk suau però amb la bateria marcant territori, i l’altra de disco-funk i hip-hop amable, però també amb els greus a tot drap.
Com està passant en tota la gira, l’últim disc va tenir una presència hegemònica, tant les balades soul com les peces de funk sexual, com Perm, i els temes més juganers, com Chunky, on llueix les facultats vocals, el seu principal actiu tot i que la sonorització del Sant Jordi no sempre va ajudar-lo.
Bruno Mars, de 31 anys, no sembla que vulgui ser un artista total com Michael Jackson. A l’escenari canta, toca la guitarra i somriu, però evita coreografies massa exigents. De fet, els músics podien seguir els passos de ball sense cap problema carregant els instruments en una disposició escènica molt elegant, amb llums de colors bàsics, alguna explosió pirotècnica i una gran pantalla al fons perquè tothom pogués veure Mars somrient i projectant la mateixa felicitat que transmet quan els vents enlairen cançons com Treasure.
A l’escenari té poc de divo. Sí que ocupa sovint la part més avançada, sobretot quan agafa la guitarra buscant l’inaccessible esperit de Prince, però també s’integra en la banda, un gest cada vegada menys habitual en les grans estrelles. És una estrella per a tots els públics, més dolça que magnètica, com una figura de consens que sap tocar les tecles prescrites en el manual de la musica negra per fer ballar en temes com Chunky, el més pop Marry you o el vibrant Uptown funk de Mark Ronson que va cantar en el bis. I ho fa sempre amb ànim de celebració i concòrdia, fins i tot en balades que aparentment són per llepar-se les ferides com When I was your man, que canta amb convicció però que mai arriba a trencar del tot, com si no volgués anar allà on els seus referents sí que s’atrevien a anar. Ho té gairebé tot, però per ser irrefutable li falta travessar el llindar que, amb un material com el seu, li permetria emocionar més profundament. Seria la cirereta a unes prestacions amb les quals, tot sigui dit, és capaç de triomfar oferint bons espectacles com l’hora i mitja d’ahir.
