La singularitat de la pel·lícula d’Albert Serra
El cel està ennuvolat. És curiós com aquesta circumstància fa encara més palès el clima d’espera o d’expectació que es respira al voltant dels dos grans espais de la Biennal, els Jardins i l’Arsenal. El passeig que em porta des de l’edifici on ens trobem gairebé tots els que formem l’equip fins al pavelló ens permet observar les entrades i sortides de múltiples equips d’instal·ladors i trobar-nos amb molts artistes que comenten que estan gairebé a punt. La pregunta sempre és la mateixa: ¿com està quedant tot? Bé... Bé, és difícil veure’n la totalitat, perquè hi ha massa gent treballant. Bé.
El pavelló català està acabat. Més ben dit, les pantalles són al seu lloc; la il·luminació, la gràfica, els textos a la paret, tot sembla que està a punt. L’únic detall és una taula relativament gran en què almenys sis persones treballen amb Albert Serra des del matí fins a ben entrada la nit ajustant el color de cada escena. L’efecte és sorprenent. Treballen en silenci. És una tasca meticulosa. La transformació és gairebé màgica. Les pantalles s’omplen d’una llum diferent. Porten hores ajustant un parell d’escenes gairebé climàtiques. Fa l’efecte que la boira, l’aigua, la terra, s’apoderi de tot l’espai. És tard. Deixem entrar un parell d’amics que han vingut a veure la Biennal, tots dos arquitectes. Un d’ells comenta, en veure les imatges: “El so és molt especial”. Ningú reacciona fins que l’Albert li respon: “Ara no hi ha so, encara no”. Tothom somriu. És cert, no hi ha so, però d’alguna manera en els nostres caps hem fet sonar els elements; la pel·lícula està en marxa. Albert Serra fa cinema i, tot i que al principi la divisió d’una pel·lícula en cinc pantalles remet a una situació molt particular en la història del vídeo i la seva exposició, la veritat és que, un cop aquí, amb tot funcionant, el que es veu és una pel·lícula. Efectivament, la multiplicitat ajuda a veure encara més la unitat. Les imatges es complementen i, d’una manera sorprenent, el nostre cap compon una curiosíssima continuïtat entre una imatge i les que l’acompanyen. La singularitat ha de ser això, la nostra capacitat no ja de llegir en línia recta, sinó de la mateixa manera com funciona l’hipertext d’internet, de crear una nova continuïtat basada no en la línia, sinó en el volum. Atenció: avui ens dedicarem al so.
