Un matrimoni de crits
"Que l’Amanda i l’Eduard són dos caràcters forts queda clar des del crucial moment en què es retroben a la terrassa de les seves habitacions dos anys després del divorci"
Barcelona'Vides privades, Teatre Borràs, 28 de març
Noël Coward va ser un actor i dramaturg d’obra prolífica i molt variada, i aquestes Vides privades (1930) són una de les elegants comèdies que va escriure i protagonitzar i de la qual es va arribar a fer una pel·lícula. L’obra parla d’una parella d’aquelles que fan bona la dita de “Ni amb tu ni sense tu”. L’Amanda i l’Eduard, que voregen tots dos els quaranta anys, s’han divorciat després d’un matrimoni ple d’enfrontaments, fins i tot físics. L’Eduard ara té una nòvia rossa i en la vintena i l’Amanda un xicot morè d’una edat similar (Mima Riera i Javi Beltrán). Les dues parelles d’enamorats han decidit passar un cap de setmana prop del mar en un hotel de Begur. I, esclar, es trobaran.
Que l’Amanda i l’Eduard són dos caràcters forts queda clar des del crucial moment -poc aprofitat per la direcció- en què es retroben a la terrassa de les seves habitacions dos anys després del divorci. Segurament queda massa clar, perquè es tracta de fer reviure la flama de l’amor passat i que resulti mínimament creïble per justificar la seva fugida a corre-cuita.
Però ni la versió (de Juan Cavestany) ni la direcció (de David Selvas i Norbert Martínez) aposten per les subtileses i el joc sinó per l’adrenalina, els crits i l’enrenou a la recerca de l’humor. I sí, hi ha gags molt ben col·locats i que funcionen en mans de l’exagerada Amanda de Marta Marco i que evidencien el diferent i dissortat registre de l’Eduard de David Selvas, que no sembla que la vulgui seguir. Vides privades ofereix oportunitats per al gag, més enllà d’un text sense cap altre interès, però cal aprofitar-les.
