Un llibre rescata la Barcelona desapareguda d’Alessandro

BarcelonaBuscar fotografies antigues i passar-se hores, i fins i tot dies, examinant-ne cada detall per esbrinar on o quan van ser fetes. Recuperar àlbums familiars que en algun moment van sortir de les golfes per acabar en un mercat de segona mà o en una subhasta. I, a partir d’aquí, anar reconstruint una ciutat que ja només existeix en els records. Això és el que va fer l’arquitecte sard Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976 - Barcelona, 2016) des que va arribar a Barcelona el 2011 per estudiar un màster sobre l’habitatge del segleXXI a la Universitat Politècnica de Catalunya fins poques hores abans de morir d’una leucèmia el 13 de març del 2016.

Alessandro era infatigable. De manera altruista, va anar penjant totes les fotografies que descobria i documentava en una pàgina de Facebook, Barcelona desapareguda, Els que van compartir amb Alessandro l’obsessió per investigar el passat de la ciutat acaben de publicar un llibre que recull bona part de la immensa feina que va fer: Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro (Ajuntament de Barcelona). “La nostra relació va començar amb un correu electrònic, li vaig rectificar una dada d’una foto, i a partir d’aquí, intercanviàvem cinc o sis correus cada dia”, explica Jorge Álvarez, un dels autors del llibre i que aporta bona part de la seva col·lecció particular de fotografies. “Vam estar comentant els títols dels diferents capítols a l’hospital, pràcticament fins a l’últim dia”, assegura Álvarez. Entre ells dos van seleccionar moltes de les imatges que apareixen al llibre. A Alessandro el fascinava l’arquitectura i l’urbanisme i es va enamorar de Barcelona. L’apassionava Gaudí. De fet, va llogar un pis des d’on podia contemplar la Sagrada Família, que va fotografiar centenars de vegades.

L’arquitecte sard ja havia posat a l’abast de tothom el patrimoni fotogràfic, mapes i documents d’arxius públics i particulars a la seva terra natal, amb la pàgina Porto Torres sparita. “El seguien milers de persones però ell sempre tenia temps per respondre a tots i cadascun dels missatges, era molt treballador i molt transparent, gens narcisista, mai li feia mandra anar a visitar un arxiu o un museu per parlar amb el director i aconseguir més fotografies, perquè li feia molta il·lusió oferir una imatge inèdita cada dia”, diu Álvarez.

“Creava expectació, molts estàvem pendents de veure què treia l’endemà -detalla un dels autors del llibre, Víctor Oliva-. Ell va ser el primer, després s’han creat moltes altres pàgines i blogs que donen a conèixer el patrimoni fotogràfic i la història de la ciutat”. La cuina del llibre ha sigut lenta perquè els que hi han col·laborat sempre trobaven noves fotografies que volien afegir. “La primera prova la vam fer en tres mesos però el Jorge sempre estava buscant material nou i hem anat sumant noves fotos”, explica Oliva. Entre els barcelofílicsque han col·laborat en aquest llibre hi ha Enric Comas, coordinador de Barcelona oblidada ; Miquel Barcelonauta, autor de Barcelofília ; Francisco Arauz; Enric H. March, autor de La reconstrucció de Barcelona i altres mons, i Salvador Claret. Els textos són de Josep M. Cadena i Oriol Oliva.

“Rere Barcelona desapareguda”.

La ciutat enderrocada

El desaparegut barri de Pequín i el Gran Hotel Internacional

El llibre està esquitxat de petits detalls sobre la història de la ciutat. Els quatre joves que apareixen fotografiats l’any 1920 al monument a Colom duen escudelles i mantes que segurament havien recollit a les portes del quarter de Drassanes on es repartien les sobres del ranxo militar. Hi ha imatges entranyables, com dos nens que ja treballen, però que aprofiten l’hora del pati per jugar amb altres infants al passatge Permanyer el 1920. I hi ha també la Barcelona que ja només existeix a les fotografies: un xinès amb tota la seva família al barri de barraques de Pequín, que s’estenia al llarg de Sant Martí -actualment hi ha el Fòrum-, captat el 1910 per Franz Walcker (pseudònim de Josep Pons), les curses hípiques al Parc de la Ciutadella del 1905, la Casa Gibert, la Torre del Llamp, la Casa Goytisolo, el Gran Hotel Internacional de Domènech i Montaner, construït per allotjar-hi els visitants de l’Exposició Universal de 1888 i enderrocat quan es va acabar, el Gran Hotel de les Quatre Nacions, el convent de Sant Francesc...

Un accident al Cinc d’Oros

Rere la pista de Josep Clot Cots durant la nevada del 1914

El gener del 1914 la neu va cobrir la ciutat de Barcelona. El llibre reprodueix un text de L’Esquella de la Torratxa del 23 de gener del 1914 en què s’explica l’eufòria dels barcelonins quan van descobrir que els carrers eren tots blancs: “Al voltant de l’estàtua de Prim, una tribu de lapons atacava els automòbils. Juntament amb els batalladors, uns quants pacífics feien rodar una enorme bola de la mateixa manera que els escarabats feien rodar la seva”. Álvarez va descobrir una fotografia d’aquella nevada captada al Cinc d’Oros: “Darrere la imatge hi havia el nom J. Clot Cots, vaig començar a investigar i a internet, en una pàgina de nissagues familiars, hi vaig trobar un àlbum de la família. Hi havia fotografies que reproduïen l’accident pas a pas: en una imatge hi havia una creu blanca just al lloc de l’accident, en una altra hi apareixia Josep Clot Cots amb crosses... era com un comunicat d’accident”.

Tanquen els Camps Elisis

El primer parc d’atraccions va desaparèixer amb l’Eixample

Al llibre hi apareix una de les úniques imatges que s’han trobat dels jardins recreatius Camps Elisis. Dissenyats per Josep Oriol Mestres, es van obrir el 1853 al passeig de Gràcia. Els barcelonins estaven fascinats perquè mai havien vist unes instal·lacions com aquelles: hi havia una muntanya russa, sala de balls i concerts que més tard es van convertir en un teatre, un llac, un cafè, una vaqueria, zones enjardinades amb glorietes... El projecte de l’Eixample ideat per Cerdà, però, va fer desaparèixer els jardins. El 1873 totes les instal·lacions havien tancat excepte el teatre, que va seguir programant durant tres anys més.

Franco tira a terra el Colón

L’hotel era un mal record per als guanyadors de la Guerra Civil

El somriure de Marina Ginestà, amb un fusell a l’espatlla i vestida de miliciana, mirant la càmera des de la terrassa de l’Hotel Colón, es va convertir en una de les icones més emblemàtiques de la Guerra Civil. Una altra imatge inoblidable de l’Hotel Colón és una en què a la façana hi apareixen pancartes i proclames comunistes. Tot plegat provocava massa mals records als vencedors de la Guerra Civil. El llibre recull el moment, entre el 1941 i el 1942, en què els franquistes van decidir enderrocar-lo per substituir-lo per un edifici neoclàssic, la seu del Banco Español de Crédito. La terrassa des d’on somreia una esperançada Ginestà apareix plena de runa.