03/03/2017

Un gran drama

2 min
Abel Folk i Ariadna Gil -a la foto en un assaig- interpreten Jane Eyre després que Ramon Madaula i Clara Segura es despengessin del projecte per altres compromisos.

Barcelona‘Jane Eyre’, Teatre Lliure 23 de febrer

Charlotte Brontë devia sentir, poc o molt, el mateix que la seva heroïna Jane Eyre: una dona de classe humil però amb decisió per conduir la seva vida més enllà de les convencions socials i, sobretot, per damunt de les aparences i les hipocresies d’una societat dominada pels homes. A la Jane Eyre adolescent l’acusen de mentidera perquè es revolta contra el que considera injust. Però no calla. Accepta el càstig però no calla.

No és estranya la connexió entre la figura de Jane Eyre i Carme Portaceli, una directora feminista, reivindicativa i compromesa, malgrat el romanticisme de la novel·la. I aquest és probablement el seu projecte més rodó dels últims anys. Una posada en escena directa, emocionant, que combina el relat amb els diàlegs mantenint el pols d’una història en què es barreja dolor amb alegria, força amb delicadesa, sobre una àgil versió d’Anna Maria Ricart. Una funció gairebé en blanc i negre i amb impactants projeccions (d’Eugenio Szwarcer) que recrea els clímaxs des de la duresa de la dickensiana Lowood School fins al terror gòtic del Manderley de Hitchcock.

La novel·la té alguna cosa de drama exagerat, i Portaceli el serveix amb saviesa i solucions escèniques admirables, com el joc de la gitana que vol predir-li el futur a la protagonista. La intensitat emotiva recau, però, en els diàlegs, en les confrontacions entre Jane Eyre i el senyor de Rochester, que és on nia la millor literatura del text. Res seria així, però, sense la immensa puresa d’Ariadna Gil, fantàsticament secundada per Abel Folk. Entre ells hi ha veritat i el joc teatral és subjugant. Com n’hi ha entre Gil i Joan Negrié, el reconcentrat mossèn. Molt bé també Gabriela Flores com la dona boja de les golfes, a qui Portaceli regala una escena final per qüestionar Rochester i la seva bondat. Una escena que no pertany a l’original sinó a la novel·la de Jean Rhys Ancho mar de los Sargazos. Tots els intèrprets demostren una gran -i gens fàcil- comunió amb les directrius de la directora.

stats