La força popular de l’Ovidi

BarcelonaOvidi Montllor era tendre i sorneguer. L’antídot perfecte contra l’èpica i els que fan volar coloms. Era l’amor i la ferocitat, la mirada neta digna que es malfiava del poder. De poble i classe obrera. Així el van recordar ahir al Centre Artesà Tradicionàrius en les dues sessions d’un concert titulat Ovidi Popular, 20 anys!, una manera de revisar el cançoner de Montllor que posa l’accent en l’assimilació que va fer de les músiques tradicionals, del cant de batre a les valencianes de l’u i dos i les seguidilles. “Tot era mèrit de l’avi”, deia ell, tal com va recordar ahir el musicòleg Josep Vicent Frechina, mestre de cerimònies d’un espectacle col·lectiu amb el protagonisme repartit entre cinc cantadors i un rapsode, tots sis acompanyats per un quartet dirigit pel guitarrista Pau Figueres, i amb l’acordió i el llaüt definint el clima.

El format de l’espectacle es basava a repartir joc. Frechina presentava i contextualitzava cada cançó, i tot seguit una de les veus deia la seva. El primer va ser Miquel Gil amb Homenatge a Teresa, poesia d’infantesa descobrint el món entre parracs que va cantar amb veu profunda i amarada d’una tendresa que va ser enuig quan a Dos anònims va cridar “Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer” i orgull a La cançó del cansat. Perquè, a més d’explicar la connexió de Montllor amb la tradició popular, el concert també va dibuixar el perfil biogràfic d’un home que a De manars i garrotades, cantada ahir per Pep Gimeno Botifarra amb les castanyoles a les mans, ja advertia el 1977 que la Transició era una estafa. Toni Torregrossa va cantar la declaració de principis Perquè vull de l’Ovidi més jove. Arturo Gaya va viatjar a L’escola de ‘Ribera’, on “el vàter era al fons i la merda a l’entrada”. Jordi Fàbregas va transmetre la resignació de Tot esperant Ulisses, i Celdoni Fonoll va acceptar el repte de dir Els amants, el poema que el mateix Estellés va exclamar que l’Ovidi li havia furtat i se l’havia fet seu per sempre. Encara avui costa sentir versos com “el nostre amor és un amor brusc i salvatge” en una veu que no sigui la del d’Alcoi. Tanmateix, Fonoll els va saber enlairar amb passió i així ho van reconèixer les 300 persones que omplien el CAT.

Tot i que el format no facilitava el diàleg amb el públic, perquè els cantadors havien d’anar per feina i no podien explicar quina relació tenien amb les cançons, el concert es va endinsar en un territori cada vegada més empàtic, sobretot a M’aclame a tu, cantada per Torregrossa, i la magnífica lectura de L’arc de Sant Martí de Gaya, just abans del divertit cant de batre de La cançó de llaurador que van fer tots plegats però amb Botifarra manant. El punt final el va posar Fàbregas amb La fera ferotge, impulsada a toc de mirlitó. ¿Hi ha res de més popular i subversiu?