TEATRE
Cultura 05/05/2017

El col·lega Ricard III

Homar és un dolent casolà en un espai massa fred

i
Santi Fondevila
2 min
El Ricard III de Lluís Homar es mou entre la formalitat i la camaraderia.

Barcelona‘Ricard III’ TEATRE NACIONAL 4 DE MAIG

V ida i mort del rei Ricard III, el títol complet de l’obra amb la qual William Shakespeare tancava la tetralogia de peces històriques, és un desafiament per a actors i directors... i també una mica per als espectadors que desconeixen els referents històrics dels York i els Lancaster: aquí s’enfronten a una acumulació d’Eduards, Ricards i de reines destronades que pot arribar a confondre.

La desmesura omple aquest text en el qual tot gira al voltant de les conspiracions i crims d’un home deforme, d’un gran hipòcrita que, per sobreviure, mata tot el que es mou i amb el qual és difícil d’empatitzar, més enllà del poder de seducció del mal. Que difícil que és fer versemblant la impossible escena en què Ricard III sedueix amb un joc de sensualitat i eloqüència la reina Anna, a qui ell mateix ha deixat vídua! Massa difícil.

Xavier Albertí ha optat per una versió gairebé íntegra i despullada, ascètica, amb una posada en escena amb aires de tragèdia grega pel seu estaticisme, mes enllà de quatre o cinc trencaments de modernor -com convertir els assassins del duc de Clarence, germà del rei EduardIV, en una mena de pallassos o el vestit de lluentons de Ricard III ja coronat-. El director ha posat tot l’èmfasi de la funció en la paraula. I és cert que la dicció és magnífica i que el text arriba amb claredat -com flueix la traducció de Joan Sellent!-, però també ho és que el conjunt resulta excessivament hieràtic, distanciat, menys en la primera part que en la segona. No obstant, un excel·lent Lluís Homar i el grup de les actrius/reines, amb una superba Carme Elias, posen la temperatura i energia suficient per escalfar el gèlid i també funcional espai escènic, tan estèril des del punt de vista dramatúrgic com les projeccions de Franc Aleu.

El Ricard III de Lluís Homar no pertorba ni atrau. El seu és un dolent casolà que ens fa confidències des de la camaraderia, que obsequia amb riures còmplices i que es confronta als altres des de la inconsciència, però que arrossega la funció amb gran autoritat fins a l’esperat i brillant monòleg final on diu la cèlebre frase “El meu regne per un cavall” que fa posar dreta la platea.

stats