CINEMA
Cultura 04/12/2016

El cinema ‘indie’ perd pistonada als bastions cinèfils

Els ‘blockbusters’ i el cinema familiar desplacen pel·lícules d’autor com ‘La mort de Lluís XIV’ de les grans sales de referència de la versió original

Xavi Serra
7 min
Els Renoir Floridablanca programen, entre altres títols, Animals fantàstics i on trobar-los.

BarcelonaFa una setmana es va estrenar l’única pel·lícula d’un director català (o espanyol) que ha participat en la secció oficial del Festival de Canes en aquesta dècada, La mort de Lluís XIV, d’Albert Serra, la primera pel·lícula d’un director català (o espanyol) que ha guanyat el premi Jean Vigo -en el passat el van rebre titans del cinema francès com Jean-Luc Godard, Alain Resnais, Chris Marker i Maurice Pialat-. I, tanmateix, el film no ha pogut projectar-se als dos cinemes de versió original de la ciutat més cobejats pels distribuïdors independents, els Renoir Floridablanca i els Verdi, les sales que el públic identificava tradicionalment com a bastions cinèfils. Aquest cap de setmana també s’han estrenat dos films dirigits per autors catalans de perfil indie : El perdut, de Christophe Farnarier, i La millor opció, d’Óscar Pérez. Ni l’un ni l’altre, però, han entrat en la graella dels Floridablanca i els Verdi.

Més que una excepció, aquests casos reflecteixen el que ja fa temps es va convertir en norma: la progressiva pèrdua de protagonisme del cinema d’autor en algunes sales V.O., arraconat per la presència de grans estrenes comercials. La cartellera dels Verdi d’aquest cap de setmana, per exemple, acull el melodrama hollywoodià Aliados ; el blockbuster Animals fantàstics i on trobar-los, de la franquícia Harry Potter, i l’última fantasia animada de Walt Disney, Vaiana. Són tres títols que es podrien programar perfectament en qualsevol multisala comercial i que, de fet, són a la cartellera dels Bosque, l’altre gran cinema del barri de Gràcia, un multisales popular i en versió doblada que mai ha fet gala de la seva identificació amb el cinema d’autor com sí que ho fan els responsables dels Verdi. “Sempre donarem suport al cinema minoritari i independent i, de fet, estem programant pel·lícules d’autor com Aloys, In the same boat i American honey -defensa David García, cap de màrqueting i programació dels cinemes-. Però som un cinema comercial i privat, ens hem d’adaptar als nous temps ampliant l’espectre de títols”.

El flirteig dels Verdi i els Renoir amb el cinema comercial reflecteix els canvis que travessa l’exhibició de cinema independent a Barcelona on, tot i la crisi del sector, no escassegen precisament les sales en V.O.: a més dels Verdi i els Renoir trobem els Balmes Multicines, els Yelmo Icaria, els Boliche, els Girona, el Zumzeig i quatre cinemes de repertori: els Texas, el Maldà, el Phenomena i el Méliès, que el 20 de desembre celebrarà el 20è aniversari. En una Barcelona que rep milions de turistes cada any i on la població d’origen estranger ha crescut exponencialment, el cinema d’autor potser no és un bon negoci, però la versió original sembla que sí.

El cinema, un esdeveniment?

¿Però de qui és la culpa de la davallada del cinema d’autor a les sales? ¿S’han tornat més conservadors els cinemes o els espectadors? “Les pel·lícules d’autor funcionen de meravella als festivals, però després no les va a veure ningú al cinema”, apunta Toni Espinosa, programador dels Cinemes Girona. “És la cultura de l’esdeveniment -continua-. Abans l’espectador era un públic captiu dels cinemes, però ara hi ha tantes opcions per veure les pel·lícules que si no afegeixes un plus a la projecció la gent no hi va”. Espinosa ha convertit els Girona en el cinema dels festivals: cada mes s’hi fan un mínim de 30 o 40 sessions vinculades a projeccions especials, cicles, mostres de cinema i també espectacles de màgia, teatre infantil i sessions Bollywood. “Apostem per l’esdeveniment cultural i, a més, programem estrenes comercials. Però, gràcies als festivals, som una de les sales que programen més cinema d’autor de Barcelona. Tot aquell cinema d’art i assaig que fa anys podies veure als Verdi, ara només el tenim el Zumzeig i nosaltres”.

També Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, parlava fa uns dies de l’obsessió de les filmoteques d’arreu del món per “convertir les sessions en esdeveniments”. La Filmoteca va estrenar a Catalunya La mort de Lluís XIV en una preestrena amb la presència del director i del protagonista, Jean-Pierre Léaud, que va omplir les 350 butaques de la sala gran de la Filmoteca. Una xifra d’espectadors similar a la que s’obté sumant les de totes les sessions del cap de setmana passat en els dos cinemes de Barcelona en què es va estrenar el film. “El públic de versió original no respon igual que abans -assegura Ricard Almazán, programador amb una llarga experiència en cinema en V.O. i actual responsable dels Texas-. Fa anys s’estrenava un Zhang Yimou en una sola còpia en V.O., però ara s’estrenarien tres còpies doblades, moltes de subtitulades i simultàniament a internet. La sensació d’ocasió única s’ha diluït”.

Almazán critica que, obrint-se al cinema comercial, les sales d’autor “han perdut la seva identitat” i troba a faltar l’època en què cada sala tenia una personalitat marcada. Un altre problema és “la barbaritat” d’estrenes setmanals, sobretot de cinema d’autor. “Abans, que una pel·lícula s’estrenés en una sala com Déu mana era un aval per a l’espectador, però ara els donen gat per llebre massa sovint”, afirma. Al Texas se sent un privilegiat perquè pot triar “només el que li agrada”.

Distribució més fragmentada

David García, dels Verdi, també protesta per la gran quantitat d’estrenes que arriben cada setmana a la cartellera. “Estem bojos -diu-. S’estrenen massa pel·lícules i moltes són de distribuïdores petites que van a cinemes tan minoritaris que no sé si els compensa”. L’apunt de García reflecteix la nova realitat d’un negoci en què últimament les noves distribuïdores han sorgit com bolets. La majoria tenen una estructura empresarial mínima: pocs treballadors i escasses despeses fixes, ja que són empreses petites que només compren drets de pel·lícula a bon preu i gairebé no inverteixen en publicitat. Algunes estrenen en sales comercials amb criteris més romàntics que comercials i d’altres ho fan també per donar visibilitat al producte de cara a la venda a televisions i plataformes online i a l’explotació en el circuit de cineclubs, filmoteques i festivals, que per a determinats títols indie és molt més profitós que el de les sales convencionals. El resultat és que hi ha més cinema d’autor disponible que mai però relegat a sales minoritàries o projeccions puntuals, i sovint passa desapercebut per al gran públic.

Mentre els distribuïdors petits lluiten per les engrunes, els de mida mitjana encara mantenen el seu estatus en el circuit de cinemes en versió original. Enrique Costa, responsable d’Avalon, presumeix de no haver tingut mai problemes per estrenar en bons cinemes V.O. les pel·lícules que distribueix, tant “les més arriscades com les menys arriscades”, i pronostica que “tard o d’hora” les noves distribuïdores també ho faran. Però, mentrestant, moltes pel·lícules perden l’oportunitat d’arribar al públic. La pregunta és si els títols que aquesta selecció darwiniana condemna a l’ostracisme aprofitarien l’estrena en un cinema important o si tenen el seu públic natural en les projeccions especials de la cartellera alternativa.

Trencar el tabú del doblatge

Quines són, aleshores, les línies vermelles d’una sala autodenominada de cinema d’autor? David García ho té clar. “Nosaltres no programaríem mai una d’aquestes comèdies fàcils americanes dirigides al públic juvenil”, i afegeix que tampoc programen gaire terror perquè encara no han sabut trobar el públic d’aquest gènere. Espinosa, en canvi, fins i tot es permet trencar el gran tabú de les sales V.O.: introduir el doblatge tant pel que fa al cinema infantil com en alguna de les sessions de films dirigits al públic adult, aprofitant que les noves copies digitals incorporen la possibilitat de triar l’idioma i format de cada sessió. No és l’únic cinema del territori català que barreja versió original i doblada: també ho fan, entre d’altres, el CineBaix de Sant Feliu de Llobregat, l’Espai Funàtic de Lleida i el Cinesa Sant Cugat, que fa dos anys va anunciar que només programaria versió original però ja ha fet marxa enrere per alternar-la amb la versió doblada.

Una dada permet conservar l’esperança en la resistència davant la puixança del cinema comercial als temples de la versió original: la pel·lícula més vista durant aquest any als Verdi no ha sigut el nou Star Wars ni un dels èxits més recents de Marvel o Pixar, sinó Café Society, l’últim film de Woody Allen. Però els temps en què documentals indies com En construcción (2000) feien 700.000 euros de taquilla semblen cada vegada més llunyans.

El cas de ‘La mort de Lluís XIV’: França vs. Espanya

L’última pel·lícula d’Albert Serra es va estrenar a França el 2 de novembre sota l’influx de les crítiques unànimement elogioses i el prestigiós premi Jean Vigo. Tot i tenir la pitjor recaptació de les vuit estrenes d’aquell cap de setmana, les 51 còpies de la pel·lícula -set de les quals es projectaven a París- van sumar més de 13.000 espectadors i 100.000 euros, amb pics de recaptació com els 1.379 espectadors que van passar per taquilla a la sala parisenca MK2 Beaubourg.

En comparació, l’estrena espanyola del cap de setmana passat va ser molt més humil: La mort de Lluís XIV es va projectar només en dotze sales, cinc de catalanes i set en ciutats com Còrdova, Sevilla, Santiago, Palma, València i Madrid. A la capital espanyola, com a Barcelona, els cinemes de referència per al cinema d’autor en versió original, els Golem i els Renoir, no van estrenar la pel·lícula, que es va haver de conformar amb cinc sessions al llarg del cap de setmana al Círculo de Bellas Artes, que van acumular la xifra poc menyspreable de 485 espectadors. En les dues sales de Barcelona, Boliche i Zumzeig, van pagar l’entrada de divendres a diumenge entre 350 i 400 persones.

La distància entre l’impacte comercial del film a França i Espanya es pot explicar de moltes manera: per la cultura cinèfila del públic francès, perquè al darrere hi ha una important productora francesa (Capricci) i perquè retrata una figura tan icònica de la història de França com el Rei Sol. A Espanya, en canvi, tot i que La mort de Lluís XIV sigui el seu film més accessible, Serra arrossega el handicap d’una històrica desconnexió amb el públic: els seus dos últims films, El cant dels ocells i Història de la meva mort, van recaptar a taquilla respectivament 15.000 i 7.000 euros. L’excepció serien els 130.000 euros recaptats pel seu debut, Honor de cavalleria, que s’haurien de posar entre moltes cometes: eren temps de malabarismes de taquilla que desembocaven en copioses subvencions del ministeri de Cultura.

stats