Todd Haynes meravella Canes

Enviat Especial a CanesEn un Canes que va arrencar dimecres en un clima de paranoia antiterrorista, amb controls de seguretat i detectors de metalls a l’entrada dels cinemes que provoquen cues, retards i empipades, el retorn de Todd Haynes al festival ahir -després de causar-hi impacte fa dos anys amb Carol- va calmar els ànims de la premsa. Wonderstruck ja no parla d’amors prohibits però manté Nova York com a escenari d’una història narrada en dos temps que s’entrelliguen: el de la ciutat innocent i en blanc i negre dels anys 20 i la Nova York bruta, perillosa i multiètnica dels 70. Un conte preciós sobre dos nens que descobreixen el seu lloc en el món i la fascinació pels objectes meravellosos que el representen. En un festival on no es fa altra cosa que discutir sobre la importància de veure cinema en pantalla gran, un film com Wonderstruck s’afegeix al debat evocant el poder de fascinació d’atraccions de l’era predigital com els diorames i les sales cinematogràfiques. Mentre Alejandro G. Iñárritu inaugura avui el seu experiment de realitat virtual, Haynes ha fet una obra que vol “retre homenatge a tot el que fem amb les mans”.

Els protagonistes de Wonderstruck són el Ben i la Rose. Ell és un noi de 12 anys de Minnesota que encara plora la mort de la mare mentre busca pistes sobre la identitat del seu pare, a qui mai va conèixer; ella, també amb 12 anys i sorda de naixement, es refugia als cinemes de la còlera del seu tutor i col·lecciona retalls de diari de la mare, una estrella del cinema mut sempre absent. Són dues històries separades per mig segle, narrades amb estils diferents -com al llibre de Brian Selznick que inspira el film, on la història de la Rose apareixia només a les il·lustracions- però amb un destí comú: Nova York, ciutat d’infinites possibilitats a la qual Haynes dedica un homenatge, gairebé una carta d’amor. A més, amb dos referents cinèfils per a cada època: I el món marxa, de King Vidor, per als anys 20, i French connection, de William Friedkin, per als 70.

El més curiós és que es tracta de la pel·lícula de Haynes que menys sembla dirigida per ell, com ja li passava a Martin Scorsese en la seva adaptació d’una altra novel·la de Selznick, La invenció de l’Hugo Cabret. A Wonderstruck no hi ha desajustament entre l’individu i les normes socials, que és el motor de la filmografia de Haynes. La història, de fet, té alguna cosa de faula spielbergiana, un conte de nens perduts a la recerca d’una fantasia que ompli el buit d’un pare absent. I els nens són, de fet, el cor de la història, no pas el publicitat retrobament del director amb la seva musa en films anteriors com Lluny del cel i Safe, Julianne Moore, que interpreta un rol secundari de la mare de la Rose i un altre paper que no convé revelar. Fins i tot en la roda de premsa va robar-li protagonisme l’actriu sordmuda que fa de Rose, Millie Simmonds, malgrat -o precisament per- expressar-se en llengua de signes.

Simfonia urbana de Nova York

En el territori dels sentiments purs i lluminosos de la infància per on navega el film, Haynes troba un còmplice perfecte en la figura de Carter Burwell, el compositor de la banda sonora, que torna a fer una feina tan extraordinària com a Carol, alternant l’estil musical del cinema mut en la història de Rose i una partitura més moderna i expressiva en la del Ben, on la música també tindrà un pes molt important per necessitats del guió. Entre els dos converteixen Wonderstruck en una simfonia urbana puntuada per un soundtrack inspirat en què destaquen el tema fetitxe de la mare del Ben, Space oddity,i la versió funky que fa Deodato de l’obertura d’ Així parlà Zaratustra.

Però és quan la pel·lícula entra en el tram final i es descobreix el lligam de les dues històries que arriba el clímax emocional de Wonderstruck, amb una seqüència sublim en animació stop motion , Superstar, on recreava amb figures Barbie la tràgica vida de Karen Carpenter. A través de l’artifici de les figuretes, el director és capaç de capturar la veritat de la història del Ben i de la Rose. Una màgia dels objectes física i palpable que, irònicament, produeix una plataforma digital, Amazon. Això sí, amb estrena garantida a les sales de cinema.

És temptador situar Wonder-struck, però abans ha de competir amb títols com Loveless, del rus Andrey Zvyagintsev, que utilitza la història d’una parella de pares negligents amb el seu fill d’onze anys per retratar el buit moral d’una Rússia alienada, obsessionada per les aparences. Un film formalment brillant però ple de metàfores sobre la falta d’humanitat del món actual i i subratllats d’aquells que agraden tant als jurats dels festivals.