Sting abraça la vella nostàlgia a Barcelona

BarcelonaCom passa a molts músics tòtems de la seva generació, Sting no viu, precisament, un moment daurat de popularitat. El seu concert d’aquest dimarts a Barcelona n’era un bon exemple; habituat als escenaris més mastodòntics de la ciutat -fa menys d’una dècada s’atrevia amb l’Estadi Olímpic de Montjuïc a la gira de retorn de The Police-, la seva actuació al gèlid Sant Jordi Club, sense ser un símbol de decadència, era un senyal de la poca renovació de públic que ha tingut els últims anys.

No han ajudat cap dels discos que ha publicat després del tombant de segle que, sense senzills que pogués adoptar la radiofórmula, mostren un artista que sembla lluny del seu zenit compositiu. La seva última obra, 57th & 9th, és un exemple d’aquesta davallada, anunciat com un gir elèctric en la seva carrera però que continua sense deixar cançons memorables.

Elèctric i enèrgic

Amb aquestes expectatives, l’anglès va fer cas a l’ambient general que demanava un as a la màniga: un atac ràpid, directe i contundent a les emocions d’uns seguidors que viuen els seus concerts com si fossin entranyables viatges en el temps. Conscient que, avui dia, necessita encendre la flama ràpidament, Sting va començar el concert amb la poderosa Synchronicity seguit de Spirits in the material world (les dues de The Police) i Englishman in New York, un dels seus indiscutibles hits en solitari i que sembla ideal per introduir el nou elapé, absolutament impregnat de la seva vida a la ciutat nord-americana.

Amb la notable i enèrgica I can’t stop thinking about you, un sorprenent power-pop que enceta el seu últim disc, Sting va començar un bloc que va navegar entre la solvència dels seus vells èxits ( She’s too good for me, Fields of gold, Shape of my heart ) i certa apatia ambiental de les últimes cançons, entre les quals van sobresortir la melòdica One fine day i una potent Petrol head.

Final de clàssics

Amb el reglamentari tastet del seu últim àlbum executat, quedava apel·lar a la nostàlgia més recurrent i acabar d’acontentar tothom. El catàleg de glòries que pot oferir Sting és ric i abundant, començant per Message in a bottle, també de The Police, i seguint amb una versió en solitari d’Ashes to ashes,de David Bowie (a qui també recordaria tot seguit a 50.000, la cançó bandera de 57th & 9th ). A partir d’aquí el que calia esperar, que anessin caient les reconeixibles So lonely, Roxanne, Next to you o Every breath you take (ja als bisos) per consumar una realitat que s’intuïa: tret dels temes del seu nou disc, Sting no va interpretar ni una sola cançó feta al segle XXI. Zero problemes, a cap dels 4.600 espectadors va semblar que això li importés en absolut