Sílvia Pérez Cruz vesteix el Liceu d'emoció, art i dignitat

Barcelona“El Liceu és bastant més gran que el menjador de casa”, va dir Sílvia Pérez Cruz quan tot just havia cantat tres cançons. Tanmateix, aquest dimecres el teatre de la Rambla semblava, si no el menjador, sí una sala plena de complicitats familiars, amb el públic amb ganes de participar emocionalment i també cantant i aplaudint, i ella alliberada de la solemnitat que hom li suposa a una estrena. Val a dir que el disc que hi presentava, 'Vestida de nit', és material treballat de fa anys per Pérez Cruz i el magnífic quintet de corda amb el qual comparteix aquesta aventura. Això sí, fins i tot aparentment relaxada, la cantant de Palafrugell manté intacte el nivell d'exigència artístic i la fidelitat a un estil personal.

Amb aquest format amb el qual obre portes a la llibertat interpretativa dels músics, i amb la barreja de comoditat i responsabilitat de jugar a casa, va bastir més de dues hores una vegada més extraordinàries. Va començar fora de guió, citant el Morente d''Estrella' i cantant la 'copla' 'Cinco farolas', un monument que va dedicar al periodista Luis Troquel, la persona que va escampar la bona nova de l'aparició de la Sílvia Pérez Cruz artista quan ella encara era una adolescent. “És la primera vegada que la fem, i la fem per tu, Luis”, va dir utilitzant un plural gens gratuït, perquè el que està fent és defensar un repertori que ha anat construint en els últims dos anys amb Elena Rey (violí), Anna Aldomà (viola), Carlos Montfort (violí), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i Joan Antoni Pich (violoncel). És un quintet compromès de cap a peus, també en els passatges improvisats, i sempre atent a la direcció, sovint molt física, de Pérez Cruz. Mirades, mans, braços, malucs i respiració són les eines que aplica tant per guiar els músics com per dirigir el públic, aquesta vegada molt participatiu com a cor en temes com 'La lambada (chorando se foi)' i 'No hay tanto pan'.

Com és habitual, va gestionar amb mestratge i experiència la dinàmica de la nit, alleugerint el to amb el vals peruà 'Mechita' o amb el swing d''Ai, ai, ai'; esprement totes les capacitats rítmiques de les cordes a 'Tonada de luna llena'; prescindit del contrabaix per reinventar el fado d'Amália Rodrigues 'Estranha forma de vida', i reduint el quintet a trio a 'Carabelas nada', de Fito Páez, i a la lluminosa 'Asa branca', de Luiz Gonzaga, que va rematar amb so de pluja.

A més del crit d'indignació de 'No hay tanto pan', el moment més intens va ser 'Corrandes d'exili', només acompanyada del violoncel. Amb els anys que fa que la canta, Pérez Cruz ha acabat aixecant una versió de referència, i molt agosarada, perquè a vegades la interpretació s'imposa a les paraules de Pere Quart, i així i tot preval l'emoció fixada en els versos “no em moriré d'enyorança / ans d'enyorança viuré”. El silenci amb què va ser seguida pel públic del Liceu és profund i punyent, i d'una dignitat humida, com la llàgrima retinguda. I tant és que l'hagis sentit mil vegades, que l'efecte sempre és com el primer cop. Menys reeixida, en canvi, va ser la lectura del 'Hallelujah', perquè la corda i la veu semblaven més pendents de desafiar-se que de potenciar la sacralitat profana de la cançó de Leonard Cohen. Aquí hi juguen en contra el record de versions més despullades com la de Jeff Buckley confrontat a l'estil de Pérez Cruz, més procliu a l'acumulació de notes que a la síntesi.

D'alguna manera, el bis va ser un compendi de tot el que havia passat abans. Va començar tota sola amb una altra 'copla', Limosna de amores', una altra sortida de guió, però prou eloqüent, sobre la capacitat de Pérez Cruz per amarar-se de gèneres musicals que s'interpreten mirant a la cara. Després va xerrar abans de cantar 'Vestida de nit', l'havanera composta pels seus pares. “L'altre dia em van demanar si era popular. No, que és del papa i la mama”, va dir buscant la mirada de la mare, present a la platea. El to va ser més relaxat en la coda de 'Vestida de nit', moment per a improvisacions i cites a 'hits' de Beyoncé, Amy Winehouse, Los Del Río... “Quin és el 'hit' del moment?”, va demanar. Una espectadora va dir 'Despacito', i Pérez Cruz va cantar un fragment d''El tractor amarillo' dels Zapato Veloz... Era la fase de desconnexió, entre la diversió i l'autoindulgència, una mena de pausa per relaxar múscul i sentiment abans d'acabar amb 'Gallo rojo, gallo negro' amb la incorporació del percussionista Aleix Tobias i tots els músics drets, com si estiguessin esperonant el gall roig de Chicho Sánchez Ferlosio perquè d'una vegada derroti les forces de l'opressió.