Sara Mesa es capbussa en l’apocalipsi urbà

BarcelonaDes que va quedar finalista del premi Herralde l’any 2012 amb Cuatro por cuatro, Sara Mesa s’ha convertit en una de les veus imprescindibles de la nova narrativa espanyola. Cicatriz (Anagrama, 2015), que descrivia una pertorbadora relació virtual entre una dona i un home, va tenir una acollida crítica i de públic excepcionals, i va aparèixer en bona part de les llistes dels millors llibres de l’any. Encara amb el regust de l’èxit aclaparador de Cicatriz, Mesa va donar a conèixer Mala letra (2016), un recull de relats protagonitzats per nenes curioses i adolescents díscoles, tietes censuradores, mares difícils i pares de goma, personatges “foscos i tèrbols” i esquitxats de rareses, tot i que, com diu l’autora “la seva és una estranyesa natural”. Gratant una mica, en qualsevol de nosaltres s’hi amaguen trets que ens singularitzen i ens fan dignes d’aparèixer en la literatura de Mesa.

Llavors narratives

Mentre treballa en una nova novel·la, esgarrapant hores després de la jornada laboral, l’escriptora ha revisat Un incendio invisible, amb la qual va guanyar el premi Màlaga el 2011. “El meu projecte narratiu és inconscient, però el fet de tornar a aquesta novel·la m’ha permès adonar-me que s’hi troben llavors narratives que apareixerien més endavant, com ara les trobades ambigües entre adults i nens, o les relacions amoroses inquietants -recorda-. També la decadència de la ciutat. Aquesta novel·la explica l’apocalipsi imperceptible que es va apoderant de la ciutat de Vado. Hi ha una realitat que es va desfent, una combustió interna que s’apodera de tot”.

Mesa es va deixar inspirar per uns versos de Juan Eduardo Cirlot (“ Una ciudad se derrite lentamente / como carcomida por un incendio invisible ”) per enviar un metge geriàtric, el doctor Tejada, a una residència d’ancians que es troba en ple declivi, igual que la resta de ciutat. La gent fuig de Vado sense que se’n coneguin els motius. Se’n van cap a Cárdenas, un escenari inventat que representa “una ciutat mitjana espanyola” i que, des de llavors, s’ha infiltrat en la resta de novel·les de l’autora. “Un element que crec que aquest llibre comparteix amb la resta de novel·les i contes és el retrat de la desigualtat social -comenta l’escriptora-. Sovint pensem que per mostrar la desigualtat ens hem de referir a moments i conflictes concrets, però en canvi a mi em sembla que els drames soterrats fan més efecte. Els personatges que no se’n van de Vado és perquè no tenen recursos”.

Humor absurd

A més del doctor Tejada, a Un incendio invisible hi ha una recepcionista d’hotel, una infermera i una nena que viu amb un gos famèlic i brut. També hi ha un funcionari que té com a única ocupació contractar una professora d’aeròbic per a octogenaris. “L’humor absurd és un element recurrent en la meva narrativa -reconeix Sara Mesa-. De vegades està camuflat sota el drama general de l’acció, però hi és. I de moment no tinc pensat abandonar-lo”.