Art
Cultura 28/03/2017

Salvador Dalí, arquitecte d’una Barcelona surrealista i llegendària

Un llibre repassa la relació de l’artista empordanès amb la capital catalana al llarg de la seva vida

Antoni Ribas Tur
4 min
01. Fotografia dedicada per Dalí i Lorca a la germana del poeta, realitzada com a record del Turó Park (1925).  02. Dalí emulant Colom davant el monument de l’almirall.  03. Dalí a la sala hipòstila del Parc Güell (1956).  04. L’escenògraf Isidoro Beà, entre Dalí i el periodista Josep Pal Latorre, posant en una sessió per a La batalla de Tetuán.  05. Dalí muntant un cavall dissecat a l’Hotel Ritz, (1971).  06. Dalí i Floquet de neu a la portada del llibre Dalí i Barcelona.

BarcelonaL'únic episodi que l’historiador i crític Ricard Mas no ha pogut confirmar per al llibre que acaba de publicar, Dalí i Barcelona (Ajuntament de Barcelona), és un sopar de l’artista empordanès al Restaurant Reno amb els Beatles, al final del qual hauria regalat a cadascun dels músics un consolador fet a mà al carrer del Tigre. Està en contacte amb l’oficina de Ringo Starr per intentar esbrinar-ho. En canvi, Mas va tenir més sort amb el mentalista Uri Geller, que va conèixer Dalí l’any 1974: l’artista li va demanar que li ensenyés a doblegar culleres i Geller, que també pintava, va incorporar influències dalinianes al seu art. Salvador Dalí no té cap carrer ni cap plaça a capital catalana -sí que en té a Madrid-, i quan Narcís Serra n’era l’alcalde va quedar al calaix el projecte de dedicar-li un monument. Però es pot dir que el llibre, dissenyat per Jesús Galdón, és monumental: no perquè es dediqui a enaltir Dalí sense reserves, cosa que no fa, sinó per la seva extensió -555 pàgines- i perquè recull en un sol volum una allau d’informació, amb nombroses dades inèdites, que arrenca amb el Dalí nen que cridava “Vull cebes!” davant un rast d’alls de sucre de la confiteria Massana fins a les presses de Pasqual Maragall per atorgar-li la Medalla d’Or de la Ciutat abans que el seu cadàver fos embalsamat. “A Dalí encara l’hem de pair i acabar d’entendre”, diu l’autor.

Ricard Mas defineix el seu llibre com un “atles cartogràfic” de la vida de l’artista, en la qual Barcelona va ser un dels “aparadors” on es va desplegar, com també ho van ser altres ciutats com París i Nova York. “En el seu moment, Dalí és el primer famós d’Espanya. Era una bogeria, i la seva vida obeeix un principi tan primari com que Dalí ja sap des de petit que vol ser Dalí -explica Mas-. No evoluciona, no creix: als anys 60 i 70 fa el mateix que quan era petit i volia acaparar l’atenció de tot el pati. Tot i que aleshores el pati era una ciutat sencera, la premsa i la televisió, ell segueix sent el nen que vol cridar l’atenció i demostrar que és el més llest i divertit”. De fet, Mas va quedar sorprès del seu impacte en la cinquantena de testimonis que va entrevistar: “Tothom parlava d’ell amb veneració. Estar al seu costat o passar una estona amb ell era el millor que els havia passat a la vida. Dalí era divertidíssim, ocurrent, generós; al·lucinaven amb la seva qualitat humana i intel·lectual”.

Dalí a la sala hipòstila del Parc Güell

Un artista polèmic i incomprès

Barcelona ha sigut l’escenari d’episodis dalinians molt diversos, però han hagut de passar les dècades perquè rebessin la mateixa consideració acadèmica el Dalí que exposa per primera vegada de manera individual a les Galeries Dalmau, el que fa una conferència i happenings al Parc Güell als anys 60 i el que vol representar l’òpera L’Atlàntida a la Sagrada Família. “Dalí no apareixia a la secció de Cultura, sinó a la d’ Ecos de sociedad”, recorda l’autor, per a qui Barcelona està “infradalinitzada”. Al llibre també hi conviuen el Dalí que col·labora amb García Lorca a Mariana Pineda i el que fa performances a l’Hotel Ritz, visita els bordells de la ciutat i gaudeix d’espectacles de travestis.

Més enllà dels fets més o menys mundans de la vida de Dalí a la capital catalana, l’aparició d’aquest llibre també és rellevant perquè torna a posar damunt la taula les relacions, sovint conflictives, que Dalí va tenir amb la intel·lectualitat i el món de l’art catalans del seu temps per les seves simpaties amb el franquisme. Ara com ara l’artista empordanès és reivindicat tant com el mestre d’Andy Warhol com en pàgines web dedicades a Franco, i el seu afany experimental amb tots els mitjans que tenia a l’abast va prolongant la influència sobre el present. I mentre que va tenir una bona relació amb Enrique Tierno Galván, com diu Mas, “tenia una mania terrible” a Jordi Pujol: un cop que el president el va visitar, Dalí el feia callar mentre es mirava un film de John Wayne, i quan va acabar es va fer l’adormit.

Dalí, muntant un cavall dissecat a l'hotel Ritz el 1971

“En termes actuals podríem dir que Dalí era un conservador llibertari, i també s’han d’entendre les seves pròpies evolucions personals, en el sentit que la família de Gala va patir la Revolució Russa i que la seva germana va passar per una txeca”, explica Mas. Malgrat tot, hi ha un fet clau que marca aquestes relacions. “Un factor més determinant pel qual a Dalí se li ha negat el pa i la sal en el món de la cultura són unes declaracions que va fer, sense pensar-s’hi gaire, quan el va trucar un periodista de France Presse el setembre de 1975 per demanar-li l’opinió sobre els cinc militants d’ETA i el FRAP executats pel franquisme, i ell va respondre que hauria calgut afusellar-ne tres vegades més. Aquestes declaracions -diu Mas- el perseguiran la resta dels seus dies i després de la seva mort”. Un dels efectes immediats que van tenir va ser que l’editorial Polígrafa va declinar publicar el llibre Todo Dalí en un rostro, de Luis Romero, i que el passés a l’editorial Blume.

Després de la mort de Franco, Mas recorda que Antoni Tàpies va posar l’accent públicament en la ideologia de Dalí per menystenir la seva obra, i assenyala que tenir en compte la ideologia política d’un creador per posar en valor la seva obra s’ha prolongat en les institucions culturals. “Si es mira la premsa de quan va morir, es pot veure que la crítica d’art no l’ha entès mai. Deien que tenia una època molt bona, la surrealista, i que després es va dedicar a fer el pallasso”, diu Mas.

stats