Queen encara ‘rockegen’ en un Sant Jordi entregat

BarcelonaHi ha una cosa en què tothom coincideix: Freddie Mercury és insubstituïble. Però Brian May i Roger Taylor van decidir ja fa una dècada que continuarien tocant el seu repertori amb un altre vocalista. Primer l’escollit va ser Paul Rodgers, amb el qual van visitar aquest mateix Sant Jordi el 2008. L’invent no va quallar. Ara hi tornen amb Adam Lambert, un jove nord-americà sortit del talent show American Idol. A priori, l’aposta sembla més encertada. Admetent que ningú podrà emular l’enyorat cantant de Zanzíbar, Lambert posseeix una veu notable i una actitud escènica també estimable.

Un vocalista a l’altura

Quan només passaven 5 minuts de l’hora prevista, i amb la introducció del tema principal del film Flash Gordon, Queen va atacar el tema The hero, que també forma part de la mateixa banda sonora. I sense donar treva, van sonar els primers hits de la nit: Hammer to fall i Sevens seas of Rhye. Lambert lluïa unes estrambòtiques ulleres de sol que va abandonar al quart tema de la vetllada, Stone cold crazy. La guitarra de Brian May sonava desfermada i eixordadora. El primer moment karaoke va arribar amb una molt rockera i allargada instrumentalment Fat bottomed girls. Per la seva banda, el bateria Roger Taylor, també a un volum eixordador, va comptar amb el suport a la percussió del seu fill Rufus. Lambert va cantar Killer queen apoltronat en un tron de cuir i, abans que sonés un altre clàssic del grup, I want to break free, el vocalista va donar les gràcies al públic en anglès, i va recordar (calia?) que de Freddie només n’hi ha un. Després d’una celebrada Somebody to love, Brian May va saludar en català i va demanar als presents d’il·luminar el Palau amb els seus mòbils per fer-se una selfie. I amb només una guitarra acústica va encetar la balada Love of my live. Un vídeo amb la veu de Mercury va cloure el tema, i va ser el torn de Roger Taylor, que va cantar These are the days of our lives, mentre que a la pantalla gegant del seu darrere desfilaven imatges antigues de la banda. Tampoc hi va faltar una afortunadament breu batalla de solos de bateria entre pare i fill. El xou va continuar amb l’enorme Under pressure, que originalment va comptar amb la veu de David Bowie, i amb un altre clàssic, Crazy little thing called love, mentre que amb Another one bites the dust es va donar un efímer protagonisme al baixista Neil Fairclough, que reemplaçava el membre original John Deacon. Van caure molts més hits, com I want it all, una èpica Who wants to live forever amb bola discotequera de llums o The show must go on, precedida d’un llarguíssim solo de guitarra de May a sobre d’una plataforma elevada. I la traca final va ser una reeixida versió del Bohemian rhapsody, l’arxiconeguda Radio Ga Ga i, com a apoteosi final, els himnes We will rock you i We are the champions. Una gran nit per a la nostàlgia rockera.