Quatre generacions de cinema català

BarcelonaCadascun va néixer en una dècada diferent; alguns en democràcia i d’altres sota el franquisme. Segons l’època que els va tocar viure, van poder accedir a les millors escoles de cinema o van haver de buscar-se la vida per aprendre l’ofici. Algun ja rodava i muntava curts mentre anava l’escola, i n’hi ha que no van entrar en contacte amb el cinema fins a la vintena. Són els quatre nominats a millor director de la pròxima edició dels premis Gaudí: Dani de la Orden (per Barcelona nit d’hivern ), Sergi Pérez (per El camí més llarg per tornar a casa ), Cesc Gay (per Truman ) i Agustí Villaronga (per El Rey de La Habana ).

Són quatre generacions de cinema fet a Catalunya -36 anys separen el més veterà del més jove- que els Gaudí reuneixen en una categoria i que apunten la heterogeneïtat d’una cinematografia que està sabent com renovar el planter de creadors sense necessitat d’enterrar els noms consagrats. Demà un d’ells s’endurà a casa el Gaudí al millor director, però abans repassem amb ells com els va marcar l’època que els ha tocat viure, com va néixer la seva vocació, quins autors els van servir de referent i què separa la seva generació de les altres.

Cesc Gay

De les càmeres de súper 8 a El Víbora i el rock’n’roll

“Ara està de moda, però quan jo era jove, fer cinema no molava”, afirma Cesc Gay (Barcelona, 1967) amb humor. A ell ja li estava bé: menys competència per convertir-se en director. “Als estudiants de cinema d’ara sempre els dic que només un de cada cent dirigirà pel·lícules”. Ell recorda amb afecte els seus anys de l’Escola de Mitjans Audiovisuals, però reconeix que els estudis professionals no li van aportar res com a cineasta, només “impuls” i un carnet per anar de franc a la Filmoteca quan encara era a la Travessera de Gràcia. “Allà em vaig formar el meu criteri. Hi anava gairebé cada dia. I quan va caducar el carnet, el vaig falsificar durant dos anys”, diu un cineasta que no es considera cinèfil però que té “amics que saben molt més de cinema” que ell. La seva generació fugia de la intel·lectualitat. “Eren els 80, els anys de la Movida. Les nostres influències venien més del rock’n’roll i el còmic... No llegíem tant el Cahiers du Cinéma com El Víbora i el Rockdelux. Érem més gamberros”, recorda. Els seus referents en el cinema català i espanyol, els que van obrir el camí, van ser “Julio Medem i Agustí Villaronga”.

La vocació li va néixer als 15 anys quan va agafar la càmera de súper 8 del seu pare per fer curts amb els amics. Després dels estudis va treballar en feines relacionades amb el cinema i la televisió esperant l’oportunitat per dirigir. En aquells anys va adonar-se que el que més li interessava del cinema no eren els rodatges ni les càmeres, sinó escriure, explicar històries. I com que no arribava l’oportunitat, va acabar marxant als Estats Units per filmar Hotel room de manera semiprofessional. “El primer dia de rodatge em vaig adonar que no tenia la més remota idea de cinema. No era com ara, no teníem càmeres digitals per agafar experiència. Arribàvem molt poc preparats tècnicament a la nostra primera pel·lícula”, recorda.

Agustí Villaronga

El noi que volia estudiar cinema amb Roberto Rossellini

Agustí Villaronga (Palma, 1953) ja sabia que volia ser director quan tenia 14 anys, i la culpa no va ser només de l’afició al cinema del seu pare, sinó també d’un professor del col·legi dels jesuïtes de Palma que va organitzar un cicle de cinema d’art i assaig a l’escola en el qual descobriria Bergman i Dreyer. “Quan vaig acabar els estudis vaig escriure una carta a l’escola de Rossellini, el Centro Sperimentale di Cinematografia, però no em van acceptar. Era l’única opció que veia, perquè aleshores ni tan sols podia anar a l’Escola Oficial de Cinema”, explica.

Decebut, Villaronga es trasllada a Barcelona per estudiar geografia i història (“creia que hi aprendria coses que em serien útils com a director”) i comença a treballar d’actor amb la companyia de Núria Espert i a encarregar-se del vestuari d’obres de teatre i pel·lícules. L’objectiu, però, continua sent fer cine. I sense tocar la càmera, a través d’aquestes feines, continua creixent, com a persona i director. No estrenarà la seva primera pel·lícula ( Tras el cristal ) fins al 1985, ja amb 32 anys. El primer dia és “horrible” i pensa que no se’n sortirà, però acaba dominant la bèstia. “Aquells anys d’espera fent altres feines van ser molt útils, em van acabar de formar com a persona”, diu Villaronga, que no es va acabar de sentir mai part d’una generació de cineastes. “Jo anava una mica per lliure, segurament per culpa de la timidesa i dels meus complexos. I em sentia més a prop de la gent del teatre que de la del cinema”.

Avui dia, el director de Pa negre diu que se sent molt a prop dels cineastes joves. “M’encanta la seva energia i frescor. L’única cosa que els hi retrec és que, de vegades, descuiden la seva formació humanística. És difícil tenir un discurs propi si estàs tan saturat d’ inputs que no tens espai per a la pròpia vida. Avorrir-se és important per poder crear certes coses”, comenta. Entre els directors catalans joves, admira molt J.A. Bayona, però troba a faltar cineastes que incomodin l’espectador, que burxin la seva consciència. “Potser té a veure amb tot allò que dèiem abans que no s’aprèn a les escoles de cinema: avorrir-se, llegir, anar al teatre i escoltar música. Però escoltar-la de veritat”, diu.

Sergi Pérez

El vers lliure bergmanià de la generació Bayona de l’Escac

A Sergi Pérez (Terrassa, 1976) no li sembla que la seva relació amb el cinema tingui res d’especial: “La mare era ultracinèfila i em portava a veure moltes pel·lícules; a algunes potser no m’hi hauria d’haver portat tan jove”, riu. Aviat el cinema es va convertir en una mena de “refugi” que omplia el buit que sentia d’adolescent. El director d’ El camí més llarg per tornar a casa pertany per edat a la que podríem anomenar la generació Bayona. De fet, hauria format part de la segona promoció de l’Escac -Bayona va formar part de la primera- si no hagués hagut de renunciar a la plaça per motius econòmics. Però si aquella generació es va caracteritzar per la reivindicació desacomplexada del cine de gènere nord-americà, el gran referent de Pérez tira més cap a Suècia. “D’adolescent estava obsessionat amb Ingmar Bergman, tant, que el vaig acabar odiant, però al final m’hi vaig reconciliar”, confessa.

Pérez acabaria entrant a l’Escac als 25 anys. Aleshores ja havia vist els primers curts dels alumnes de la primera promoció. “Amb l’arribada d’aquella generació es nota una millora del cinema espanyol pel que fa a la factura tècnica. I és normal, perquè abans de l’Escac i l’Ecam, per estudiar cinema en condicions havies de marxar a Londres o als Estats Units”. Després d’acabar els estudis de cinema, l’Escac el fitxa com a professor i dirigeix videoclips per a Manel i Mishima, que fa “per amor a l’art”, però que li serveixen per anar posant a prova la tècnica en un assaig i error constant. No firmarà el primer llarg, El camí més llarg per tornar a casa fins als 38 anys. “Sempre he anat tard... En tot”, diu, i en culpa a la seva inseguretat. També la crisi del sector que li ha tocat viure. Però no es queixa: “Si no fos per la crisi, el meu debut hauria sigut el meu primer projecte. I allò hauria sigut un suïcidi”. El seu cinema es va anar polint fins a despullar una mirada crua i personal, pròxima al cinema dels Dardenne. No tot el cinema marca Escac s’alimenta de Spielberg. “Ja s’ha acabat el monopoli de la primera promoció. L’Escac és molt més heterogènia del que va semblar durant anys”, celebra.

Dani de la Orden

El nen prodigi de la generació dels cineastes nadius digitals

Quan tenia 10 anys, Dani de la Orden (Barcelona, 1989) va demanar a la seva mare que li comprés un programa d’edició digital. Li va servir per muntar amb música un dels vídeos que havia fet amb la seva càmera i es va emocionar amb el resultat. Havia nascut un cineasta. Setze anys després, aquell marrec ja té en el currículum tres pel·lícules ( Barcelona nit d’estiu, Barcelona nit d’hivern i, a punt d’estrenar-se, El pregón ), un documental, quatre curtmetratges i una vintena d’espots i videoclips. I encara té la barra de negar que és un cineasta precoç. “Jo m’he educat en el digital. El cinema l’he après a fer a l’Escac, a YouTube, veient pel·lis per internet... He tingut tota la informació al meu abast quan l’he necessitat”, assegura. No sap què és patir per les bobines o pel preu del revelat. Però té molt clar el que vol. “M’he deixat la pell en tot el que he fet, ja fos un curt o un videoclip, sempre m’hi anava la vida. I aquesta empenta s’ha acabat notant”, diu.

De la Orden exhibeix les seves influències sense pudor. Si a algú no li agraden, és el seu problema. “Jo sóc fan del cinema d’acció i el cinema comercial, i no tinc manies per fer una cosa que ja s’ha fet”, explica. No dubta un segon a triar les tres obres que l’han marcat: Love actually, la trilogia de Linklater i Transformers... O potser Armageddon. Els seus referents del cinema català són Bayona, Kike Maíllo (el seu productor), Cesc Gay i Jaume Collet-Serra. I com ell, no tindria cap problema a fer les maletes i anar-se’n a dirigir als Estats Units. “M’encantaria fer el salt a Hollywood”, exclama.