Oriol Broggi i Cristina Genebat: "Ningú no havia fet una tragèdia parlant pel mòbil"

BarcelonaTorna Wajdi Mouawad. Oriol Broggi i La Perla 29, que van descobrir al públic català el gran dramaturg canadencolibanès, encaren l’estrena de l’última obra que faltava veure a Barcelona i que tanca la tetralogia La sang de les promeses. Després de l’èxit inesgotable d’ Incendis, de Litoral i de Cels, Boscos arriba aquest dimecres a la Biblioteca de Catalunya. Els temes de fons són els que han marcat l’obra i la biografia de Mouawad -la guerra, la recerca de la identitat, la violència, l’exili, l’herència-, però en aquest text se centra en Europa i retrocedeix des del 2006 fins a la fi de la guerra francoprussiana, el 1872, per reviure els efectes de totes les guerres que han ferit el continent i els seus habitants.

Un nou viatge èpic, dur, violent, explícit, original, catàrtic, ancestral, líric i animal que assumeixen onze actors -com Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll i Ramon Vila -sota la batuta d’Oriol Broggi. Parlem amb el director i l’actriu i traductora Cristina Genebat de les claus de l’obra de Mouawad i del seu èxit.

Fascinació per Mouawad

Oriol Broggi:“Hi ha alguna cosa en el seu teatre que et sembla extraordinari. Mouawad parla de nosaltres, de la nostra societat, la posa al límit. Escriu una tragèdia i ho fa desacomplexadament. Hi ha alguna cosa en el seu teatre que et sembla extraordinari. Fa una certa por perquè és molt complex, té un llenguatge elevat, hi ha poesia i filosofia, es diuen coses importants, però alhora és un teatre trepidant, perquè domina el mecanisme teatral, la trama, la gestió del temps... Fa por i t’enganxa molt, i sents que necessites posar-ho en escena. Tot i que vaig cometre l’error de dir que m’agradava més que Txékhov...

Cristina Genebat: Són coses diferents. Tinc la sensació que la societat o el públic necessita una història en un moment determinat. Hi ha històries que parlen de l’individu i del viatge personal, que poden ser més psicoanalítiques, i n’hi ha d’altres que són més grosses, com aquesta, que parla de la humanitat i et ve més de gust posar-t’hi perquè tens la sensació que serà útil.

Broggi: Té a veure amb el fet que està molt ben enganxat al món en què estem. Crec que té més components que Txékhov: parla de l’individu i d’una cosa molt animal, parla del mal i del dolor, i és curiós perquè aquesta maldat t’agrada. Penses: per què es passa tant? Cal ser tan explícit? És necessari que un bessó faci l’amor amb la bessona? Cal anar tant enllà? Però ell diu que la realitat és molt pitjor: més cruel, més malvada, les guerres són més cruentes. L’espectador descobreix que allò tan horrible té una certa bellesa. I et quedes fotut, atrapat en això.

Genebat: Són personatges a qui els passen unes tragèdies i les expliquen parlant pel mòbil. Això atrapa el públic i es produeix una catarsi en el públic del segle XXI.

Broggi: Ningú no havia fet una tragèdia parlant pel mòbil amb tan bons resultats. És com si Ricard III digués aquelles frases tràgiques i precioses pel mòbil. Mowauad és el que ho ha sabut fer millor.

La guerra com a identitat

Genebat: És algú que porta la tragèdia dins. A Un obús al cor deia que la tragèdia és la seva germana bessona. Ell es fa preguntes: Per què? On comença tot? I això és el que l’empeny a escriure. A Boscos fa un repàs de les grans guerres però per arribar a alguna cosa positiva.

Broggi: Ell va viure la guerra civil libanesa, va presenciar l’atemptat de l’autobús que surt a Incendis i llavors es va exiliar. Però hi ha molts germans seus que s’hi han quedat i que han participat a la guerra, i es pregunta què hauria fet ell si s’hagués quedat allà: hauria participat a Sabra i Xatila? Això li crea una certa culpabilitat que treu a través del teatre, l’explica i l’expia.

Genebat: Com que és una obra tan personal, també desperta molta consciència. La gent, quan sortia d’ Incendis, que era una catarsi col·lectiva, era més conscient de les realitats del món. Et fa més solidari.

Broggi: Ell diu que, en el seu món, a l’Orient Mitjà, les raons de les guerres són molt difícils d’explicar, perquè es remunten a generacions enrere. Però també explica que Europa ha sigut una font de conflictes molt gran, i a Boscos intenta explicar què ha passat al segle XIX i XX perquè hi hagi hagut la Primera i la Segona Guerra Mundial, la matriu de les guerres que vindran després: Líban, Sarajevo, Afganistan, Vietnam... Això acabarà afectant totes les generacions que venim després i que no hem viscut la guerra.

Genebat: Però en som víctimes. Som els fills de les guerres del segle XX.

La història és cíclica

Broggi: En la seva obra les generacions antigues pregunten a les noves, i les noves, a les anteriors. I diu: “Per què sempre els pares sacrifiquen els fills en pro dels seus interessos?”. No para de dir frases com aquestes. “Què és el que ens salvarà dels horrors de l’amor?” Mouawad parla de fins on som capaços d’arribar els homes per amor i com l’amor crea inevitablement desenganys i abandonaments. Tot i que l’amistat-amor és una possible salvació dels horrors de la vida.

Genebat: Els seus personatges busquen en el passat per treure’s de damunt el pes de tantes generacions de coses mal fetes amb bones intencions. Perquè ells ho intenten, prometen i no compleixen les seves promeses, o si les compleixen és pitjor. Per això la tetralogia es diu La sang de les promeses : “Els que ens volen salvar acaben per perdre’ns, i els que ens volien perdre acaben sempre salvant-nos”.

Broggi: La tragèdia és inevitable per definició. I tots sabem que la vida és una tragèdia: l’única cosa segura és que s’acaba malament. Vivim amb aquesta acceptació.

Genebat: Tot i això, trobo que és vital, no és gens nihilista. La seva energia és Eros: busca on agafar-se per anar endavant. Podria plantejar una tesi molt més negativa i, en canvi, els personatges volen donar la vida, estimar, trobar alguna cosa maca dins la devastació absoluta que és la vida. Planteja que, si no queda res, d’allà en pot sortir alguna cosa nova i habitable.

Un llop per a l'home

Genebat: A Mouawad li agrada explorar els límits sobre què ens distingeix dels animals i en quins moments som animals. Què passaria si féssim una arca de Noè al bosc de les Ardenes? La utopia, crear un nou món de zero, pot ser bonica, però aquest món es destrueix a si mateix perquè l’ésser humà, per naturalesa, s’equivoca i es confon.

Broggi: Quan prova de fer viure junts les bèsties i els homes, el perill -i el que acaba passant- és que l’home perdi la civilitat i es converteixi en animal. El desig sexual li fa perdre el nord.

Genebat: La seva és una obra de dones, i és apassionant que un autor home expliqui tot això des del punt de vista de les dones i d’una manera molt femenina, defensant-les com a heroïnes. És un home a qui agraden les dones de veritat, en un sentit de respecte, potent. A Incendis té molt clar que les dones s’han de culturitzar...

Broggi: Perquè són les que poden trencar les cadenes d’horrors. Aquí hi ha molts embarassos, tres parts, un naixement, un aniversari i dos cementiris. Quan et descuides, una es gira i està embarassada.

Genebat: Ho trobo meravellós. Estima que elles puguin fer això, una cosa que és sagrada.

Un èxit impensat

Broggi: Per posar-lo en escena has de deixar-te portar pel que està escrit, no voler inventar gaire res sinó servir el text. Es tracta de trobar un to amb els actors que tingui pes, tirant a seriós, però intentant divertir-te. I l’espectador ja va lligant caps a poc a poc. Tot acaba sent versemblant, tot i que és inversemblant quan ho llegeixes.

Genebat: Per dir frases com “La Luce tant és la pluja com el foc” has de deixar-te emocionar. Ho dius des del compromís amb alguna cosa que és potent, et mou i et commou.

Broggi: És que parlen de l’aquí i l’ara, i tot d’una et lliga les estrelles, la felicitat i la infantesa, sense transició. Aquesta és la dificultat, no deixar-se atemorir per aquestes frases; senzillament, dir-les. Però crec que ho has de fer molt malament perquè no funcioni. Mouawad, allà on va, triomfa. Potser la clau va ser començar amb Incendis, que era més fàcil. Volíem fer un èxit, fer taquilla, hi havia el Julio Manrique i la Clara Segura i volíem fer una comedieta que no vam poder fer. I pel mig va aparèixer Incendis i ens va fascinar. A nivell de producció, una obra de tres hores, sobre la guerra, una cosa terrible, horrorosa, podia ser un fracàs, però en aquell moment de crisi ens interessava fer una obra que, quan l’has vista, penses que si no la veies no podies continuar entenent el món, no en podies fugir. Era molt perfecta. El gran públic no coneixia Mouawad i per a La Perla va ser interessant i agradable participar en l’escriptura d’una pàgina de la història del teatre de la seva ciutat, del seu país.