“M’hauria agradat néixer en un altre país i en una altra època”
Barcelona“Em miro amb cert escepticisme el dia de Sant Jordi. La majoria de coses que es venen aquell dia no m’interessen gens”. El discurs de Juan Marsé no perd contundència amb els anys, tot i que l’autor barceloní esbossi de tant en tant un somriure i respongui a les preguntes amb una comoditat fins fa uns anys pràcticament impossible. Marsé, que al gener va fer 84 anys, acaba de reunir els seus relats preferits a Colección particular (Lumen, 2017). Irònicament, el llibre arriba dues setmanes abans de Sant Jordi, igual que va passar fa un any amb la novel·la Esa puta tan distinguida.
En una de les narracions del llibre que ara presenta, el personatge principal és un escriptor al·lèrgic als mitjans de comunicació: un bon dia es decideix a concedir per primera vegada en trenta anys una entrevista a la tele, i quan torna a casa les filles li diuen que se’l veia borrós i desenfocat. “Aquest relat el vaig publicar el 1994, i al cap d’un temps vaig veure una pel·lícula de Woody Allen en què sortia un personatge a qui li passava el mateix -recorda l’autor: es tractava de Desmuntant Harry -. L’actor que es tornava borrós va morir fa poc. Era Robin Williams, oi?” El verí literari de Marsé fa que a l’escriptor del conte, RLS, li diagnostiquin “atròfia de les cèl·lules audiovisuals”. Després d’un tour grotesc que passa per TV3, on fa aparèixer “un cantautor català amb veu de cabra enamorada” i “un senyor baixet que va dir que era soci del Barça i que es deia Oriol Llapat i Faixat”, el novel·lista antimediàtic s’acaba esfumant un 23 d’abril. “No hauria pogut escollir una data més apropiada ni una ocasió millor”, remata el narrador.
Al llarg d’una trajectòria que va arrencar el 1960 amb Encerrados con un solo juguete (Seix Barral), Marsé només ha publicat un llibre de relats, Teniente Bravo : va ser el 1987, i incloïa quatre narracions, tres de les quals es poden llegir a Colección particular. “L’únic que he deixat a fora és Noches de Bocaccio, perquè en edicions posteriors ja ho vaig voler així -diu-. Va ser un encàrrec de Beatriz de Moura, llavors editora de Tusquets. Em va demanar que escrigués alguna cosa en què apareguessin els integrants de la Gauche Divine, i em va sortir aquell text”. Els altres tres contes són El fantasma del cine Roxy, Historia de detectives i Teniente Bravo. “Aquest últim va néixer d’un acudit que explicava quan tenia algun sopar amb amics o coneguts -diu-. Vaig repetir l’anècdota durant uns quants anys fins que un dia Manuel Vázquez Montalbán em va dir que havia d’escriure-la. I m’hi vaig posar”. L’editor i prologuista del llibre, Ignacio Echevarría, assegura que és “una narració rodona i exemplar, que s’obre i es tanca en ella mateixa i que se sosté per ella mateixa: es pot traslladar a qualsevol escenari”.
Es tracta, efectivament, d’un d’aquells textos magistrals en què Marsé aconsegueix transformar la incapacitat d’un tinent per saltar un poltre en mal estat al davant dels reclutes en una peça èpica, amarada de comparacions enlluernadores, com ara la del penyal de Gibraltar amb un vaixell que s’enfonsa. Teniente Bravo condensa en vint pàgines l’arrogància i tossuderia d’un militar que acaba estirat a terra després d’intentar una petita proesa gimnàstica per a la qual no està capacitat. Els soldats l’observen amb estupefacció i, de tant en tant, una veu secreta -com de ventríloc- es permet escarnir el seu superior, fet que encara tensa una mica més l’ambient.
Un ‘gandul’ que fa novel·les
“Gairebé tots els relats que he escrit són per encàrrec -diu Marsé-. Soc un gandul. Paradoxalment, però, m’he dedicat a escriure novel·les”. A més del tercet de narracions de Teniente Bravo i d’ El caso del escritor desleído, el volum inclou sis peces més. Tant Parebellum com El pacto van aparèixer primer en revistes, a Bazaar i Por Favor -tots dues el 1977-, i van néixer “després de llegir les memòries del falangista Pedro Laín Entralgo, que a Descargo de conciencia intentava netejar la seva imatge”. La ràbia de Marsé no es va extingir, i encara va motivar tota una novel·la, La muchacha de las bragas de oro -premi Planeta 1978-: el seu protagonista era un vell escriptor, Luys Forest, que des de la seva casa de Calafell escrivia una autobiografia plena de mentides i distorsions.
També hi ha una incursió eròtica, La liga roja en el muslo moreno -que havia aparegut al volum col·lectiu Fin de milenio (Planeta, 1990)-; Colección particular, un conte publicat per entregues a El País entre el 1988 i el 1989; l’inèdit Conócete a ti mismo, Fritz, que parteix d’un guió que volia presentar a Fernando Trueba abans de barallar-se per culpa de l’adaptació cinematogràfica d’ El embrujo de Shanghai, i la novel·la breu Noticias felices en aviones de papel (Lumen, 2014). “Em va semblar que els nens del Guinardó i del Carmel durant la guerra i la postguerra eren físicament comparables als nens del gueto de Varsòvia -diu en relació a Noticias felices... -. El seu abandonament té una estranya semblança”.
Marsé reconeix que el passat continua perseguint-lo -“la memòria és la matèria principal de l’escriptor”, diu- i que a hores d’ara la seva voluntat continua sent recrear “en clau realista” un món que ja ha desaparegut. “M’hauria agradat néixer en un altre país i una altra època -assegura-. A vegades hi penso i m’acabo emprenyant. Per què, entre tantes èpoques i llocs possibles, em va tocar viure el franquisme i el que ha vingut després? Podria haver sigut un mico”.
‘Sentiments i centimets’: retrat del nacionalisme
Tot i que Marsé fa temps que evita les consideracions polítiques en públic, és inevitable que tard o d’hora el context acabi apareixent. “Els fets que expliques en un llibre acaben impregnats de la realitat històrica, ho vulguis o no -comenta-. Si ara publiqués una novel·la esbojarrada i sarcàstica algú podria aparèixer i comparar un dels meus personatges amb un polític: “«Aquest paio s’assembla a Oriol Junqueras», em podrien retreure. La realitat s’imposa d’una manera tremenda”. L’escriptor va recordar “la novel·la sobre el nacionalisme” que té pendent d’escriure, Sentiments i centimets, però automàticament va desmentir que tingui intenció d’escriure-la. No seria la primera sàtira de Marsé: el 1990 va publicar El amante bilingüe, en què dinamitava la política lingüística de la Generalitat a través de la història d’un home abandonat per la seva esposa -de la burgesia catalana-; el protagonista tenia un accident i es transformava en un xarnego que pretenia reconquerir i alhora humiliar la seva ex.
