Cultura 13/02/2016

Més de la meitat dels capellans desobeïen el celibat al segle XIV

J.M. Palau transcriu per primer cop les visites que es feien a les parròquies d’Urgell per comprovar el comportament del clergat

Sílvia Marimon
6 min
capellans

BarcelonaA principis del segle XIV un clergue de l’arquebisbat de Tolosa de Llenguadoc, acusat de concubinatge, va fugir al Pallars perquè deia que en aquelles terres els sacerdots podien tenir concubines. Segons el clergue francès, no només no se’ls castigava per no obeir el celibat, sinó que podien viure “en pecat” obertament. Si la versió del clergue és certa o no no ho podem saber, però sí que podem afirmar que la pràctica concubinal entre el clergat era força estesa als segles XIII i XIV. L’historiador Josep M. Palau i Baduell, a la seva tesi doctoral, El bisbat d’Urgell a l’inici del segle XIV (a través de la visita pastoral de 1312 a 1315), ho demostra amb xifres: un 50,8% de les parròquies visitades tenien clergues que tenien relacions amb dones solteres o casades. La fama del Pallars, doncs, no és del tot immerescuda.

Palau extreu aquesta dada a partir de les respostes als qüestionaris que es feien durant les visites pastorals. “A vegades no es respon a la pregunta, d’altres no es pot visitar l’església i en nombroses ocasions són els mateixos clergues els que fan de testimoni, amb la qual cosa aquesta xifra segurament seria encara més elevada”, afirma Palau. L’objectiu de les visites pastorals era comprovar fins a quin punt els clergues seguien les normes i la doctrina eclesiàstica. L’adulteri i el concubinatge estaven penats des de l’època visigòtica.

Múltiples concubines

Als segles XIII i XIV la continència sexual devia estar en franca decadència. En el concili provincial de la Tarraconense celebrat a Lleida l’any 1229, es va prohibir explícitament tenir concubina, però es castigava les concubines i no els clergues. En algunes ocasions, fins i tot, els capellans tenien més d’una dona. Seria el cas del prevere de Sant Jaume de Frontanyà, que vivia amb la Guillelma ça Vall i la Palmerola. També tenien dues concubines, per exemple, el rector de Sant Cebrià d’Ordino i el canonge de la Seu d’Urgell, Guillem d’Abella: una vivia a la Seu i l’altra a Montellà. Molt més excepcional era el cas de Ferrer de Barberà, també canonge de la Seu d’Urgell, que tenia tres concubines: amb una tenia tres fills, amb l’altra dos i amb l’última encara no havia tingut temps perquè s’havien ajuntat feia poc. Els veïns, que van respondre al qüestionari durant la visita a la ciutat de la Seu d’Urgell de l’any 1312, asseguraven que les baralles a casa de Barberà eren força freqüents. La convivència devia ser força complicada.

Les visites pastorals són una font d’informació inesgotable. Palau, que ha transcrit per primera vegada els documents de la visita al bisbat d’Urgell que l’arquebisbe de Tarragona va fer per una gràcia especial del papa Climent V entre el 1312 i 1315, assegura que molt poques vegades el càstig era moral. “El visitador només cercava cobrar la procuratio o dret de visita. És molt possible que l’objectiu de la visita pastoral fos eminentment econòmic”, explica. “Pel concubinat, les quantitats que he documentat oscil·len entre els 4 i els 50 sous, i les multes més freqüents eren de 10, 15 i 20 sous”, afegeix. “Si els clergues enxampats en relacions il·lícites no se’n penedien i a la següent visita continuaven vivint amb la concubina, el més probable era que se’ls castigués amb l’entredit i l’excomunió”, assegura Palau.

La visita que es va fer entre el 1312 i el 1315 va ser força excepcional: “No va ser una visita pastoral corrent, sinó una visita arquebisbal. Segurament se’n van fer més, però la que es va fer al bisbat d’Urgell és l’única que s’ha conservat -detalla Palau-. Es devia fer perquè el bisbe pogués recaptar diners per pal·liar la mala situació econòmica del seu bisbat. Per això poques vegades s’imposava una pena de caràcter moral. Eren penes monetàries per redimir-se”.

Severs amb els usurers

Durant aquestes visites, no només es comprovava que el capellà en qüestió seguís el deure de no tenir relacions amoroses, sinó també si jugava, si bevia o era un busca-raons, i si vestia amb modèstia. Palau ha trobat pocs casos de capellans que vestissin amb ostentació, practiquessin la usura o juguessin. Tampoc hi ha gaires acusacions de clergues que s’ultrapassessin amb l’alcohol. Hi ha casos excepcionals, com el de Ramon Trebaillal, bisbe d’Urgell, que va ser acusat de “beure sovint sense mesura”.

També es comprovava la moral dels feligresos. Eren especialment perseguits els usurers -es considerava que deixar diners i després cobrar interessos, tal com avui fan els bancs, era immoral i gens cristià - i els jugadors. Pel que fa als laics, també es perseguia els que creien en supersticions, els adúlters o les unions entre graus de consanguinitat prohibits. Però als que no eren capellans se’ls castigava poc: “No he trobat ni una sola pena, ni moral ni econòmica, als laics. I els únics casos en què apareix va lligada a l’endevinació i el sortilegi”, detalla Palau.

Durant les visites també es comprovava l’estat material de l’església i dels objectes i ornaments litúrgics. “Hi havia un ferri control sobre l’estat de conservació de la reserva eucarística, els sants olis i les fonts baptismals i, en menor mesura, de les robes de l’altar, les vestimentes dels clergues i els llibres litúrgics”, detalla Palau. “El que més preocupava als visitadors dels clergues eren l’absentisme, el nombre de servidors idonis a la parròquia i la qualitat de la celebració de l’ofici”, afegeix.

Sense recursos

Les respostes dels testimonis feien referència a la qualitat de les misses o l’assistència als malalts en el moment de la mort. A vegades els feligresos es queixaven perquè es feien poques misses o perquè alguns morts no rebien els sagraments. Al rector de Sant Genís d’Er no el tenien en gaire estima: “El rector no va voler donar sepultura a un difunt, tampoc no va voler administrar els sagraments sense que abans se li donés una quantitat de diners i no va voler donar l’eucaristia a un feligrès si no li pagava”, explicaven els diferents testimonis quan se’ls preguntava. A vegades, les concubines també es quedaven sense el dret a ser confessades. A Santa Maria de Merola, el marit va trobar el capellà i la seva esposa a casa. El marit va començar a colpejar el capellà, que s’hi va tornar, la dona hi va voler intervenir i el capellà també la va agredir i li va provocar la mort. El clergue no es va quedar per donar-li els sagraments sinó que va fugir. El rector de Sant Pere de Colls no va voler confessar la seva concubina, embarassada i malalta. “Les poques acusacions, però, demostren que els rectors complien amb la seva obligació de donar els sagraments”, diu Palau.

Amb tota la informació que donen els testimonis, l’autor de la tesi destaca que també es poden saber força detalls sobre com es vivia a l’època i, fins i tot, informació meteorològica: “L’octubre del 1315, per exemple, el visitador perdona part del deute d’algunes esglésies de la vall de Senyiu (Senyiu, Noals, Casterner de Noals i Sarroqueta) a causa d’una pedregada d’estiu, que segurament hauria fet malbé la collita i, per tant, haurien anat més escassos de diners”, destaca. La primavera del 1315 el visitador tampoc va poder accedir a les esglésies de Clariana de Cardener i de Torroella a causa d’una inundació, segurament provocada per una crescuda del riu Cardener.

Si el criteri són les respostes que donaven els diferents testimonis als qüestionaris, el més difícil per als clergues era, sens dubte, l’abstinència sexual. “El concubinatge era perseguit i era una de les preguntes que mai faltaven als qüestionaris, però no devien tenir mitjans ni recursos per aturar-ho”, reflexiona Palau. Sigui com sigui, les xifres demostren que no ho van poder eradicar. En alguns deganats del bisbat el percentatge de capellans que tenien concubina era del 77%.

ELS "PERILLS" DEL CONCUBINATGE

Les excuses dels capellans

Arnau Aurer, rector de Santa Eugènia de Saga, tenia una concubina amb llicència del bisbe, perquè, segons ell, patia una malaltia al penis. No podia orinar fins que la dona li xuclés el membre.

Concubines poc discretes

A la concubina del rector de Sant Serni de Prats la van acusar de revelar els secrets de confessió en places públiques.

Capellans en fuga

Guillem Móra, capellà de Mencui, va cometre adulteri amb la filla del batlle d'Estac, que estava casada. El prevere va haver de marxar del poble no només per l'escàndol sinó per evitar possibles represàlies.

Relacions estables

Moltes vegades les relacions concubinàries dels clergues eren com matrimonis i duraven tota una vida. Per exemple, a Santa Coloma d'Andorra el rector feia trenta anys que vivia amb una dona.

stats