De Marcel Duchamp a Yoko Ono: la càrrega artística dels escacs
La Fundació Miró analitza les avantguardes a partir de l’interès de l’artista francès per aquest joc
BarcelonaLa primera obra per la qual Marcel Duchamp va ser reconegut es titula La partida d’escacs. Hi apareixen els seus dos germans, de qui va aprendre a jugar, concentrats a banda i banda d’un tauler. El seu últim treball també està dedicat a aquest joc: és el ready made d’un tauler verd i blanc, titulat Homenatge a Caissa, és a dir, la musa grega dels escacs. “En aquesta última obra torna als inicis i converteix el tauler en un quadre”, afirma Manuel Segade, el comissari de Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes, la mostra amb què la Fundació Joan Miró revela com els escacs van ser un element central en la trajectòria de l’artista francès i com serveixen per analitzar les avantguardes des d’una nova perspectiva. “En els últims anys Duchamp va reivindicar la posició del jugador i els escacs com una forma d’art en si mateix. Deia que «no tots els artistes són escaquistes, però tots els escaquistes són artistes»”, subratlla el comissari, també director del Centro de Arte Dos de Mayo de Móstoles. Marcel Duchamp va morir l’any 1968 i la seva empremta ja s’havia fet notar en artistes com Yoko Ono, que aleshores era un dels membres del grup Fluxus. A Fi de partida, Ono està representada amb Escacs blancs [Juga amb confiança], una peça contra la Guerra del Vietnam.
L’exposició, que té el patrocini de la Fundació BBVA, està formada per prop de 80 obres. A més de Duchamp i Yoko Ono, hi ha artistes com Jean Metzinger, Paul Klee, Vassili Kandinski, Sonia Delanauy, Maria-Helena Vieira da Silva, Mercè Rodoreda, Man Ray, René Magritte i Muriel Streeter, entre d’altres. També hi ha representat un dels germans de Duchamp, Raymond Duchamp-Villon, de qui es pot veure El cavall, una escultura que recorda una figura d’escacs que ha cobrat vida.
Escacs nazis o de Betty Boop
Un dels punts centrals de la mostra, que estarà oberta fins al 22 de gener, és la reconstrucció de l’exposició La imatgeria dels escacs, que Julien Levy va organitzar a la seva galeria el 1944, juntament amb Max Ernst i Marcel Duchamp. En aquest àmbit es poden veure diversos jocs d’escacs creats, entre d’altres, per Alexander Calder i Isamo Noguchi. “Hem investigat la història de l’avantguarda a l’inrevés: si les avantguardes van culminar en Duchamp i ell va acabar la seva vida jugant a escacs, potser els escacs eren en el rerefons de les avantguardes i només havíem de rastrejar-ho”, afirma el comissari. De fet, la fortuna històrica dels escacs recorda els ready made de Duchamp, en la mesura que es tracta d’un objecte quotidià en matèria artística. A més d’obres d’art, la mostra també inclou materials de la cultura popular, com un joc d’escacs tunejat pel sistema de propaganda nazi i un episodi de Betty Boop en què el personatge és la reina d’un peculiar joc d’escacs “estranyament eròtic”, com diu Segade, que remet als lligams que es poden crear entre el joc i el surrealisme, un dels quals és que el tauler “es converteix en un lloc d’autoanàlisi, l’escenografia d’un teatre per a la representació del subconscient”. Aquí és especialment interessant l’oli de Muriel Streeter Les reines dels escacs : recorda les dones artistes en el surrealisme i la introducció de la figura de la reina durant l’Edat Mitjana.
Una idea que recorre tota la cronologia de l’exposició és que la dinàmica dels escacs sobrepassa el tauler i es fa present a la realitat: a la primera sala es pot veure en una pel·lícula muda on els dos personatges que hi apareixen es barallen arran d’una disputa en el joc. Més endavant, a l’àmbit dedicat a les avantguardes russes, una versió de la taula per jugar a escacs que Ródtxenko va fer per al pavelló rus de l’Exposició Internacional de les arts decoratives explica com els escacs van adquirir una càrrega política perquè també eren una forma d’oci per al poble. “El vermell del comunisme substituirà el blanc. També la Bauhaus, que intentava introduir el disseny en la vida quotidiana, fa servir el mosaic dels escacs com un dels eixos compositius fonamentals”, diu el comissari.
Durant la Segona Guerra Mundial la càrrega bèl·lica dels escacs apareix amb més cruesa. “El joc de guerra recupera el seu punt de vista metafòric i és fet servir pels dos bàndols per parlar de la realitat del moment”, afirma Segade. Aquí es poden descobrir obres d’artistes que es van veure obligats a exiliar-se. En aquest sentit, a l’oli de Vieira da Silva La partida d’escacs el tauler s’acaba apoderant de tota la composició, i es converteix en una mena de paisatge tètric que abassega els dos jugadors. També hi ha dues peces de Mercè Rodoreda en què el tauler adquireix una forta càrrega existencialista.
