Marc Rosich ridiculitza la catalanitat convergent
Barcelona“Si a Mort de dama Llorenç Villalonga fa una irònica visió panoràmica de la societat mallorquina, amb A tots els que heu vingut he volgut bastir un retaule català, també irònic, de les nostres grandeses i les nostres misèries”, escriu el director i dramaturg Marc Rosich sobre l’obra que acaba d’estrenar al Teatre Nacional. I si Villalonga ho feia al voltant del llit de mort de l’aristòcrata Dona Obdúlia Montcada, Rosich ho fa al pis de l’Eixample de Magda Casals, vídua d’un gran comercial de l’Enciclopèdia Catalana, convergent fins al moll de l’os i, sobretot, admiradora de qui es creia que Catalunya era ell, el president Jordi Pujol.
Ja poden imaginar el trasbals de la Magda quan el juliol del 2014 veu pel 3/24 la lectura de la carta de confessió de l’expresident. No sols ella, sinó tants homes i dones que van quedar muts davant de la traïció, de l’estafa emocional a la qual els havien sotmès.
L’impacte de la notícia és un excel·lent punt de partida per a aquest aiguabarreig que l’autor aixeca sobre tots els tòpics imaginables, acompanyats de les melodies de Núria Feliu, de qui Magda és fan irredempta, i amb més burleria que ironia. Rosich ridiculitza la burgesia catalana convergent (i també la d’Unió, per pocs que fossin) en un text al qual li sobren algunes subtrames familiars i reiteracions crítiques del catalanisme que allarguen pesadament la funció (que dura dues hores i mitja amb entreacte).
Desfilen per l’obra una barreja de personatges entre esquemàtics i esperpèntics, a excepció de la protagonista, a qui el dramaturg humanitza i de qui Mercè Arànega fa una defensa admirable. Sobre l’actriu recau la missió de salvar una posada en escena que és víctima de les irregularitats del text i també d’una poc destra direcció d’actors.
‘A tots els que heu vingut’, Teatre Nacional, 6 d’abril
