Cultura 15/05/2017

L’última gamberrada de Iago Pericot

i
Laura Serra
2 min
Iago Pericot fotografiat a  La Seca.

BarcelonaCada nova proposta escènica de Iago Pericot (Masnou, 1929) és una excentricitat i una malifeta. “Soc un gamberro, en el bon sentit de la paraula”, afirma. Als seus 87 anys, segueix cultivant idees per aixecar nous espectacles visuals. I els últims anys sempre parteixen de la mateixa premissa: “Quan passejo el gos pel Masnou pregunto a la gent com està, i els més optimistes em diuen que «anar fent»”, explica. La violència, les guerres o els conflictes del món són el que vol denunciar amb els seus últims espectacles però des d’una innocència naïf insòlita per a un artista d’una trajectòria tan llarga, que porta més de cinquanta anys als escenaris com a professor, escenògraf i director, recordat per muntatges com Rebel delirium (1977), Simfònic King Crimson (1980), Bent (1982), La bella i la bèstia (1984), MozartNu (1986-2008) i El banquet (1990). “El Jordi Coca diu que faig coses d’adolescent -reconeix Pericot-. És veritat. Quan he fet una cosa, no la continuo. En busco una de nova”. L’última aventura que presenta és Adam i Eva -a La Seca, del 17 de maig al 18 de juny-, una peça de petit format que evoca precisament la seva pròpia estranyesa davant el mal del món.

L’origen de l’obra és una crítica sobre el món de l’art. “Jo soc pintor. Però si un quadre no el veu ningú, no existeix”, reflexiona, criticant les grans obres d’art que tenen tancades a pany i forrellat els col·leccionistes. Per això va voler donar vida a un quadre. I els escollits van ser Adam i Eva de Dürer, dos olis del Renaixement alemany. Malcolm McCarthy i Adriana Segurado són els actors que encarnen els dos personatges que emergeixen del llenç -com se sol dir, tal com Déu els va dur al món- i observen la realitat amb la mirada d’algú que no té història ni context. “Com Dürer, Pericot prescindeix de la història bíblica, agafa uns personatges utòpics que venen del paradís i els manipula per al que ell vol explicar”, diu la dramaturga Olga Parra. A escena, a la petita sala Leopoldo Fregoli, hi ha els dos quadres exposats com si estiguessin en un museu, però tenen les figures retallades. A banda i banda, dues pantalles fan de finestra al món i expulsen imatges d’actualitat. Els dos personatges, desubicats i espantats, interroguen directament el públic sobre el que veuen. “L’obra posa un mirall a l’espectador per qüestionar el món on vivim. I ho fa des d’una posició molt senzilla: aquest món és el que hem creat entre tots, però quina responsabilitat tenim cadascú de nosaltres?”, planteja l’actriu. El fet que tots dos vagin nus, com ja passava a La Venus de Willendorf (TNC, 2010), també és una manera de “mostrar-se lliure de càrregues i estatus, sense res a amagar”, afegeix Segurado.

Parra s’ha ocupat de la difícil tasca de posar paraules a la imaginació de Pericot. “Totes les paraules li fan nosa!”, exclama. I afegeix: “És un espectacle que parteix de la idea de l’art mort i que convida a la reflexió des d’una ingenuïtat que atorga certa distància de la realitat, però no aporta solucions”.

stats