Cultura 17/02/2017

Hugh Jackman treu les urpes per última vegada a Berlín

L'actor s'acomiada de Lobezno en un 'thriller' crepuscular i violent que fa justícia al personatge

Xavi Serra
4 min
Hugh Jackman saludant ahir en la presentació  al Festival de Berlín  de Logan.

Enviat especial a BerlínLobezno és probablement l’última gran icona del còmic de superherois i l’única que va ser creada després de l’era daurada dels 60. El seu carisma, mal caràcter i aspecte poc ortodox van convertir durant anys en tema de discussió dels fans quin actor el podria interpretar a la pantalla. El Harvey Keitel dels anys 70? El Mel Gibson dels 80? Quan l’any 2000 Fox va traslladar al cinema el còmic dels X-Men, els fans vam tremolar. Qui era aquell australià desconegut, substitut d’última hora del previst Dougray Scott, que encarnaria Lobezno al cinema? Sorprenentment, el càsting de Hugh Jackman va ser el més perfecte de la història del cinema de superherois, frec a frec amb el de Christopher Reeves com a Superman. Jackman no només donava la talla del personatge, sinó que a mesura que passaven els anys el seu Lobezno era cada vegada millor, tot i que les pel·lícules en què apareixia no ho eren.

La Berlinale va presentar ahir en primícia mundial Logan, el tercer film en solitari de Hugh Jackman com a Lobezno i el seu comiat definitiu del personatge. Un adeu que, contra tots els pronòstics, fa justícia a la interpretació de l’actor emmarcant-la en la millor pel·lícula de Lobezno i la primera entrega satisfactòria de la franquícia mutant des de X-Men: Primera generació (2011). La primera bona notícia de Logan és que, ja des dels títols de crèdit, no sembla una pel·lícula de superherois. Ara que el gènere està estancat en una fórmula eficaç i totes les pel·lícules de superherois semblen fetes a partir d’un mateix patró, el director James Mangold porta la pel·lícula a un altre terreny: el del thriller d’acció que retrata un món brut, polsegós i cansat a l’estil dels westerns crepusculars.

Logan marca distàncies des de la primera escena: un Lobezno en baixa forma, envellit i amb cabells blancs, dormint la borratxera al seient del darrere d’una limusina. Som a l’any 2029 i l’ombra de Trump plana sobre uns Estats Units inhòspits per als immigrants i dominats per les grans corporacions, on dels X-Men només en queda el record i una col·lecció de còmics i ja fa més de vint anys que no neixen mutants. El protagonista ja no respon al nom de Lobezno, només al de Logan. Treballa de conductor de limusines i té cura d’un decrèpit professor Xavier que ha d’ingerir drogues en quantitats industrials per mantenir sota control els seus poders psíquics. A Logan no li van millor les coses: els seus poders mutants de curació estan fallant, camina coix i fa servir ulleres per llegir. Una llegenda en hores baixes fugint del seu passat en un món on els nens llegeixen còmics dels X-Men i els malvats es confessen fans de Lobezno.

Patrick Stewart i Hugh Jackman a 'Logan'

Logan, com es pot veure, no és una història més de Lobezno. La pel·lícula fa una cosa que els còmics van necessitar molts anys a poder fer i que el cinema només pot fer ara que fa més de quinze anys que explica històries de superherois: treballar a partir de la mitologia creada anteriorment. Tenir al protagonista envellit i malalt, gairebé moribund, té un impacte perquè el vam conèixer en la seva esplendor. És el que va fer Frank Miller amb Batman a El señor de la noche i Clint Eastwood a Sense perdó, on el seu personatge arrossegava el de tots els westerns que l’actor havia interpretat de jove, de la mateixa manera que el Jackman de Logan carrega amb les set vegades que ha interpretat abans el personatge. I l’actor s’hi entrega completament, despullant de glamur el superheroi en una aventura que s’intueix com la definitiva.

Un violent cant del cigne

Més violenta que les entregues anteriors -als Estats Units els menors de 17 anys han d’anar a veure-la acompanyats d’adults-, Logan també té els seus moments de lleugeresa gràcies a la química de Lobezno amb Xavier (magnífic Patrick Stewart) i en la seva relació amb una nena mutant dissenyada a imatge seva (Dafne Keen). La pel·lícula té problemes de ritme i algun excés sentimental en el desenllaç, però seria injust jutjar Logan només com a thriller -Mangold no és David Fincher, deixem-ho aquí- quan el veritable objectiu del film és entonar el cant del cigne d’un personatge clàssic, posar un punt final digne a un dels grans herois del cinema modern.

“És una carta d’amor als fans de Lobezno”, va resumir ahir a Berlín un Jackman que fa només tres dies anunciava que s’ha tornat a operar d’un carcinoma al nas. L’actor va confirmar que no tornarà a interpretar el personatge. “Quan vaig veure la pel·lícula acabada vaig plorar i sempre portaré el personatge a dins”, va dir. Disset anys després d’interpretar el mutant per primera vegada, l’actor sent que amb Logan realment ha arribat “a l’essència, al cor del personatge”.

Segons Jackman, saber que seria el seu comiat de Lobezno va facilitar “fer una pel·lícula al marge de gèneres, qualificacions d’edat i dels films anteriors de la franquícia”. “No és una pel·lícula per a nens -va afegir el director, James Mangold-. No podem explorar qüestions relacionades amb la violència si no fem pel·lícules per a adults. I és important que les pel·lícules de referència de la cultura popular i les franquícies serveixin per a alguna cosa més que per vendre Happy Meals”.

stats