LITERATURA
Cultura 26/09/2016

Gestes quotidianes de dones excepcionals

Gemma Ruiz debuta amb la novel·la ‘Argelagues’, la crua història d’una família al llarg del segle XX

i
Laura Serra
4 min
Gestes quotidianes de dones excepcionals

BarcelonaQuedem per fer aquesta entrevista a les 10 de la nit, a la sortida de l’Antic Teatre. Fa dues dècades que la periodista Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) treballa a TV3 i en fa catorze que s’ocupa de la crònica teatral, amb el seu corresponent horari estrambòtic. Els últims set anys ha combinat la voràgine professional amb l’escriptura -lenta, costosa i tossuda- de la seva primera novel·la, Argelagues (Proa), en què reconstrueix la vida de la seva besàvia Remei i de les seves àvies. Darrere d’elles, explica la història descarnada i inclement de les dones al llarg del segle XX.

Remei Tantiñà va néixer a Castellterçol el 1906 i va morir a Sabadell amb 101 anys. Era una filla de pagès feréstega i humil que a penes va poder anar a l’escola. A les feines d’escarràs des ben petita s’hi han de sumar desgràcies quotidianes com una violació al bosc, la pèrdua d’una germana regalada a uns veïns a canvi de menjar, el servei com a minyona... Un destí que sempre es va trobar decidit pels homes de la família. “Perquè les noies eren les tapaforats de casa, sense veu ni vot -afirma Ruiz-. El meu motor era dir les coses pel seu nom. Volia anar al pinyol. Buscar els perquès”. Argelagues és com ella, directa, essencial, vibrant, sensible però sense lamentacions, d’anar per feina.

La família de la periodista sembla un prototip sociològic de família catalana, perquè aquella dona de comarques als 16 anys baixarà a Sabadell i s’acabarà casant amb el Martí, un fill de Vacarisses que també ha de deixar la terra quan la fil·loxera corseca la vinya i es converteix en carn de canó de les indústries tèxtils. I a la Creu Alta els fills es barrejaran, esclar, amb els murcians. “Me’n faig creus que als instituts de Sabadell continuïn explicant la revolució industrial britànica i no expliquin la catalana. Coses com que pràcticament tota la mà d’obra era femenina, amb feines o bé equivalents a escultor i joier o bé les més pesades, però sempre més mal pagades perquè eren feines de dona... Jo tampoc sabia que Sabadell havia sigut una mica bonic abans de ser una ciutat de serveis vulgar i corrent”, diu Ruiz amb una redescoberta autoestima sabadellenca.

Amb consciència social

Els protagonistes d’ Argelagues viuen sotmesos a la Història en majúscules -s’hi apunta la mort de Prat de la Riba, la Guerra Civil, la visita de Franco...- però la seva petita història domèstica és sempre a primer pla. “Hi ha moltes dones excepcionals protagonistes de microhistòries. Potser no tenen cap gesta ni cap grandesa per explicar, però la microhistòria té la macrovida. És la resistència i la valentia, i el seu anonimat, el que les fa excepcionals”. L’autora hi és present a través de la veu narrativa: “És com si fos una d’elles però amb la consciència social actual. Escric tal com elles haurien explicat les seves vides si hagués vingut una Svetlana Aleksiévitx i els hi hagués preguntat”, justifica Ruiz.

Però l’autora no només volia trencar el silenci i entrar a llocs poc explorats en la literatura, sinó també fer-los justícia, assenyalar els culpables: “Trobo que és necessari dir les coses pel seu nom. Només l’apel·latiu de modistilles el trobo ofensiu i escandalós -diu d’exemple-. Potser és una derivada periodística, però elles justifiquen coses que jo ja no tinc per què justificar”.

I tot això ho fa amb un català nostrat i autèntic, gràfic i natural, que es permet dir radere, halar, entonses, engiponar, casumronda i delaguard. “Necessitava que fos versemblant. Tancava els ulls i pensava: com ho dirien elles? Era un repte i un plaer. Volia rescabalar aquelles vides amb el català del meu corpus, sense mirar diccionaris, un català que ens estem deixant perdre”.

“Tothom que tingui àvies que corri!”

L’origen d’Argelagues és una vella entrevista que Gemma Ruiz va enregistrar en minidisc com a exercici de la universitat. “La meva idea era escriure la vida de la iaia Remei quan em jubilés”, recorda. Però el seu company, l’escriptor Albert Forns, va desafiar-la a posar-se a “escriure escriure” molt abans. Com que la Remei ja no hi era per completar el seu relat -“Tothom que tingui àvies que corri!”, recomana ara-, ho va fer a través de les veus de la seva filla Rosa i la seva jove, Nina, que també es van convertir en argelagues. “M’ha costat fer-les parlar, però m’han explicat coses que a casa no s’havien explicat -diu-. La misèria fa vergonya perquè el mateix sistema que la provoca en fa responsables els que la pateixen, i per això no només avergonyeix, sinó que sobretot és culpabilitzadora. I la postguerra, en una família de vençuts, encara que no estiguessin polititzats, crea un silenci protector. El meu avi sempre deia: «No aneu mai al capdavant de res»”, explica Ruiz. Així que les coses més dures cadascú les va pair com va poder. Argelagues fa evident el salt abismal de condicions de vida entre una àvia i la nena a qui va ensenyar a parlar.

stats