Desmuntant la llegenda dels templers
El Museu d’Història de Catalunya reviu lluny dels tòpics els dos segles d’existència de l’orde de guerrers
Barcelona"Els templers tenen a veure amb tot”, escrivia Umberto Eco a El pèndol de Foucault. Ho deia perquè d’aquesta orde de monjos guerrers se n’ha explicat totes les llegendes esotèriques possibles: Indiana Jones els col·locava com a guardians del Sant Grial; El codi Da Vinci els relacionava amb una societat secreta, i se’ls ha atribuït des de la descoberta d’Amèrica fins a l’impuls de la Revolució Francesa. Quan el Papa va dictar la supressió de l’orde, al segle XIV, els templers havien caigut en desgràcia i havien sigut perseguits, torturats, cremats i marginats per acusacions mai provades -d’actes com la sodomia i el misticisme-, uns rumors que responien a interessos polítics instigats pel rei francès. Després de dos segles de lluitar per mantenir els infidels allunyats de Terra Santa, els templers es van extingir i van desaparèixer de la memòria col·lectiva fins que al segle XVIII els francmaçons es van autodeclarar hereus seus, com a societat perseguida a qui atribuïen tot de gestes i secrets. Des de llavors, la pseudohistòria i la ficció s’han apropiat del mite, i la llegenda s’ha anat menjant la realitat.
El Museu d’Història de Catalunya obre avui una exposició, Templers. Guerra i religió a l’Europa de les croades, que precisament vol eliminar la imatge esotèrica que envolta els monjos cavallers. Comissariada per l’historiador Ramon Sarobe, recorre des de l’origen de les croades fins a la fi de l’orde, passant pel poder dels templers dins la Corona catalanoaragonesa, on capitanejaven terres i castells com el de Miravet (Ribera d’Ebre) i el de Gardeny (Lleida). Amb una escenografia que recrea una muralla, en molts trams fins i tot més imponent que les peces exposades, pel camí es poden rastrejar fins a una setantena d’objectes, sobretot documents i llibres, i també obres artístiques medievals. Entre les més destacades, que no s’havien exposat mai a Catalunya, hi ha els Manuscrits de Perpinyà -on es veuen il·lustracions de templers treballant per al rei Jaume II de Mallorca-, el que queda de les pintures del judici final del castell de Gardeny i les pintures d’inspiració oriental de l’església de Puig-reig.
El pes més important de l’exposició, però, el té el discurs històric. Com van néixer els templers? Què perseguien? Per què van venir a Europa? Ramon Sarobe retrocedeix fins a la Mediterrània dels tres imperis i l’edificació del Sant Sepulcre a Jerusalem al segle IV per explicar les tensions en aquell territori cristià del Pròxim Orient, lloc de croades i pelegrinatge. Els Pobres Cavallers de Crist -coneguts com a templers pel lloc on residien a Jerusalem, el temple de Salomó- eren “guardians de l’ortodòxia catòlica” i pretenien defensar els pelegrins i “rescatar Jerusalem dels musulmans, condició sine qua non per a la salvació en el judici final”, diu l’historiador.
Els templers eren cavallers amb vots monàstics. Rebutjaven els vicis, luxes i pecats... excepte l’assassinat per amor a Crist. La cristiandat ho va acceptar per primera vegada: una butlla papal va reconèixer l’orde el 1131. A diferència de les altres ordes, els templers cultivaven els estímuls militars, no els intel·lectuals. Tenien unes ordenances molt estrictes, la Regla, que fins i tot incloïa com fer una càrrega de cavalleria, cosa que la converteix en el primer manual militar modern.
Milers de templers van escampar-se per Europa per finançar-se, fos amb la terra, criant ramats o cultivant la fe a la cort. A la Corona catalanoaragonesa van fer fortuna gràcies a l’herència del rei de l’Aragó, Alfons el Bataller. El principi de la fi dels templers va arribar quan es van quedar sense missió: el 1291 els musulmans van expulsar els cristians de Terra Santa.
Pot ser la mítica espasa Tisó?
Entre les peces més vistoses de l’exposició hi ha una reproducció del vestit que duien els templers (un hàbit de monjo marró i una capa blanca o negra). També hi ha armament real del segle XIII, com una cota de malla i puntes de llança. La peça estrella és una espasa del segle XI que es conserva a l’armeria reial de Madrid i que alguns erudits apunten que podria ser l’espasa Tisó, que pertanyia als primers comtes d’Urgell i que va estar en possessió dels templers quan la van portar a Jaume I perquè conquerís Borriana: creien que tenia poders màgics.
