Clint Eastwood: “Seguiré dirigint mentre m’ho passi bé”

Enviat especial a CanesTot i la superficialitat que l’envolta i la servitud a la indústria, el Festival de Canes encara pot presumir de ser el temple del cinema mundial i una fàbrica de moments cinèfils irrepetibles. Un d’ells es va produir dissabte al vespre quan, a la sala Debussy, el públic va esclatar en una ovació de més de deu minuts al final de la projecció de Sense perdó mentre Clint Eastwood contemplava l’escena amb un petit somriure emocionat.

L’escassa representació de Hollywood en aquesta edició de Canes ha fet que la visita del director de 86 anys sigui el gran atractiu del festival, tot i que només presenti la versió restaurada d’una de les seves pel·lícules. “No sabia que ja feia 25 anys de Sense perdó fins que em van trucar del festival per dir-me que la presentés. És l’últim Sense perdó western”, va deixar caure Eastwood abans de la sessió.

A més de la presentació, Canes també va programar ahir una classe magistral d’Eastwood, finalment una conversa entre el director i el crític Kenneth Turan, que va passar revista a algunes de les pel·lícules i moments clau de la seva carrera. “La primera actuació que vaig fer va ser en una obra a l’institut -va recordar amb el seu típic humor lacònic-. Necessitaven algú per interpretar un noi amb una mica de retard mental i, naturalment, me’l van oferir. El resultat va ser molt graciós, crec que en part perquè també era molt dolent”.

Els noms de Sergio Leone i Don Siegel, a qui està dedicada Sense perdó, van aparèixer sovint a la conversa. “Ells van ser els meus mentors -reconeix-. El Sergio tenia una forma única de veure el cinema, era un personatge molt interessant. I Siegel era extremadament eficient, rodava més ràpid que ningú, però era perquè també pensava molt ràpid”. A Leone el va conèixer rodant Per un grapat de dòlars, una pel·lícula que en un primer moment va rebutjar. “El meu agent em va dir que em volien per rodar un western a Itàlia, un remake d’un film japonès. Jo vaig dir que no, que ja feia una sèrie western a la televisió, preferia passar les vacances pescant -diu-. Però així i tot vaig llegir el guió, sense cap expectativa, i em vaig adonar que es tractava d’un remake de Yojimbo, de Kurosawa, que jo sempre havia pensat que podia convertir-se en un gran western. I com que no havia estat mai a Itàlia ni a Espanya...”

Eastwood parla a poc a poc, economitzant gestos i paraules. Quan Turan li pregunta pel seu treball amb Meryl Streep a Els ponts de Madison, respon simplement que “va estar bé”. I davant la rialla que provoca en el públic la brevetat de la resposta, es limita a afegir: “De debò, va estar bé”. Sobre la pel·lícula, comenta que el llibre no li havia dit res: “Però se’m va acudir que es podia explicar des del punt de vista de la dona, no de l’home. I allò em va semblar més interessant. A la Meryl tampoc li agradava el llibre, però vaig enviar-li el guió i de seguida va dir que endavant”.

‘Harry el Brut’, “fantasia infantil”

La conversa es va centrar en la dimensió cinèfila d’Eastwood, sense tocar la política. No era el lloc ni el moment. Però parlant del seu personatge Harry Callahan, el director no es va estar de deixar caure alguna de les seves perles: “Molta gent va trobar que Harry el Brut ”. Durant l’època de Harry el Brut, Harry el Brut Eastwood va debutar com a director amb el thriller Play misty for me. “El meu agent i jo ens vam reunir amb el cap d’Universal -va recordar-. Vaig dir-li que volia dirigir la pel·lícula i actuar-hi, i em van dir que d’acord. Estava sorprès per com havia sigut de fàcil, però el meu agent em va dir després que era perquè no pensaven pagar-me. I saps què? No em va importar. Hauria pagat perquè em deixessin rodar la pel·lícula! Típica mentalitat de nen de la Gran Depressió”.

Tot i la seva edat, Eastwood mira cap al futur amb il·lusió. Parla del projecte de rodar una pel·lícula a França i contesta amb contundència que no pensa mai en les pel·lícules que no va arribar a rodar. I afirma que no troba a faltar l’actuació: “Només alguna vegada, de tant en tant. Ja vaig actuar prou en el passat. I segurament algun dia ho tornaré a fer”. Sobre la passió per continuar rodant, en dona una explicació molt senzilla: “Encara és divertit. I seguiré dirigint mentre m’ho passi bé. M’agrada fer altres coses, com jugar al golf, però no és el meu ofici. No vull ser allà jugant sota la pluja per obligació!” Com a espectador de cinema, això sí, reconeix haver-se quedat estancat: “Gairebé no veig cinema actual. Només clàssics, de vegades. L’altre dia vaig llogar Sunset Boulevard, de Wilder”.