Una Catalunya independent governada pels pigmeus

BarcelonaNingú es pot resistir a la diabòlica temptació de les ucronies. Ni tan sols els historiadors, tot i que alguns, els més academicistes, les percebin com un divertimento amb aires de frivolitat. En una conversa amb l’escriptor Albert Sánchez Piñol, el professor d’història contemporània Joan B. Culla negava ahir rotundament que la fascinació per reimaginar el passat sorgeixi tot prenent una copa després dels sopars d’historiadors.

De fet, les ucronies van treure el cap al pati de l’Institut d’Estudis Catalans sense que fos necessari recórrer a l’alcohol. Ho van fer durant la presentació del tercer número de la revista El Món d’Ahir, que conté un dossier especial sobre aquestes concepcions imaginàries al llarg de la història. El volum, a més, està dedicat a la memòria del director fundador de l’ARA, Carles Capdevila, i inclou un dels últims articles que va escriure, sobre la infermera Florence Nightingale.

Per fer aflorar els escenaris més il·lusoris, el director d’El Món d’Ahir, Toni Soler, va convidar els assistents a escriure ucronies i posar a prova la inventiva dels ponents. L’anhel col·lectiu es va fer evident de seguida. Què hauria passat si els Borbons haguessin perdut el setge del 1714? ¿I si el fill de Ferran el Catòlic i Germana de Foix hagués sobreviscut i hagués heretat la Corona d’Aragó? ¿I si Pere el Catòlic hagués guanyat la batalla de Muret? “La Corona d’Aragó s’hauria configurat com un estat transpirinenc. A partir d’aquí, podem anar desenvolupant fets paral·lels com si agaféssim cireres d’un cistell enllaçades les unes amb les altres”, va aventurar Culla. Per a Sánchez Piñol, la clau de la derrota és clara: “Si vols guanyar una batalla medieval, la nit abans no t’emborratxis i muntis una orgia. Així es va perdre l’imperi catalanofrancès”, va sentenciar.

La política va governar les ucronies disparades pels assistents a la presentació. Els ponents es van enfrontar a la possibilitat que el sufragi universal hagués arribat abans, que Cristòfor Colom hagués naufragat i que Eusebi Güell no hagués sigut un mecenes de l’art, una possibilitat que va deixar en l’aire un present paral·lel amb una Barcelona sense tants atractius turístics. I mentre que Culla va defensar que “el Modernisme no depèn d’una sola persona”, Sánchez Piñol va reivindicar el paper de l’individu en la història. “Dubto que hagués existit l’extermini metòdic i planificat del nazisme sense Hitler”, va reflexionar l’escriptor, que va insistir en el poder de repensar aquelles anècdotes aparentment irrellevants però que, si haguessin sigut diferents, haurien capgirat la història. “Ja que no arreglem el món, arreglem el passat”, va destacar Sánchez Piñol.

Un dels espectadors va llançar-li una ucronia a mida: què passaria si els pigmeus fossin una superpotència i governessin el món? Ni Sánchez Piñol, que és antropòleg i va fer-ne un treball de camp al Congo, ni Joan B. Culla hi van trobar la resposta. “És absolutament inimaginable per la seva estructura social. Però el pitjor error que va cometre la humanitat és la invenció de l’agricultura”, va reblar l’escriptor.