MÚSICA
Cultura 17/02/2017

Cançons després de passar per la presó

Ara que Isabel Pantoja actua al Palau Sant Jordi després de complir condemna per blanqueig, recordem altres músics també han passat temporades a la garjola

Xavier Cervantes
5 min
Isabel Pantoja en una fotografia promocional del disc Hasta que se apague el sol.

BarcelonaBillie Holiday, James Brown, Bach, Gloria Trevi i Isabel Pantoja tenen dues coses en comú: la música i haver sigut empresonats. Pantoja, que aquest dissabte actua al Palau Sant Jordi, va ser condemnada a dos anys de presó per blanqueig de capitals. Va obtenir la llibertat condicional el març del 2016, i un mes després Universal anunciava la publicació de l’àlbum Hasta que se apague el sol i una gira que va començar l’11 de febrer a Madrid. Tanmateix, la cantant sevillana de moment no ha traslladat la seva experiència carcerària a cap cançó. Sí que ho va fer el canadenc Snow, que va escriure la cançó Informer (1992) per explicar les circumstàncies que el van dur a la garjola acusat d’agressió. El tema, per cert, va ser número u de vendes en una dotzena de països.

Un altre que va convertir l’experiència a l’ombra en cançó va ser el jamaicà Toots Hibbert, líder de Toots & The Maytals. Aquest pioner del reggae va ser sentenciat a 18 mesos de presó per possessió de marihuana el 1966. Un cop en llibertat, va fer 54-46 that's my number, que a la llarga seria una de les cançons més populars de la música jamaicana.

Hi ha músics que acaben cantant lletres que semblen autobiogràfiques encara que no ho siguin. Per exemple, l’estrella del country Merle Haggard, abans de debutar amb l’àlbum Strangers (1966), va entrar i sortir de la presó diverses vegades, fins i tot va intentar fugir-ne. Quan Haggard cantava I’m a lonesome fugitive, tot feia pensar que estava explicant la seva història com a lladre. Curiosament, la cançó no l’havia escrit ell, sinó Liz Anderson i Casey Anderson, que asseguraven que en realitat s’havien inspirat en la sèrie de televisió El fugitiu. Val a dir que Haggard sí que va fer referència al seu pas per la garjola en altres cançons com Life in prison i Branded man.

Als anys 90, durant l’auge del gangsta rap, van sovintejar els artistes que van fer de les temporades a la garjola material musical. La llista és llarga, i inclou noms com 50 Cent, Tupac Shakur, Lil Wayne, Beanie Sigel, Lil’ Kim... Els delictes anaven de la tinença il·legal d’armes a l’agressió sexual, i en el món del gangsta rap haver estat la presó atorgava credibilitat i prestigi.

Ben diferent és el cas del nord-americà Lead Belly, músic de blues i folk amb diverses estades en centres penitenciaris. El 1933, mentre complia condemna per intent d’assassinat, van visitar la presó els etnomusicòlegs John i Alan Lomax, que recorrien el país enregistrant músiques que tot just es transmetien per tradició oral. Els Lomax van enregistrar Lead Belly i van escampar el descobriment. Quan poc després va obtenir la llibertat, va viure uns anys a Nova York, on la seva música va influir en músics com Woody Guthrie i Pete Seeger. Dramàtica paradoxa: si no hagués estat a la presó, potser avui no es parlaria de Lead Belly com un dels grans cronistes musicals de la Gran Depressió.

A diferència d’altres professions en què tenir antecedents és un estigma, en la música a vegades té un efecte positiu, si més no comercialment. Gloria Trevi va estar engarjolada durant quatre anys acusada de corrupció de menors i rapte, fins que la justícia mexicana la va absoldre el 2004. Havia sigut una superestrella caiguda en desgràcia, però el seu disc de retorn, Cómo nace el universo, amb cançons escrites a la presó, la va catapultar novament a l’èxit. En altres casos ha passat tot el contrari. El francès Bertrand Cantat, líder del grup Noir Désir, va ser condemnat per homicidi involuntari després de matar l'actriu Marie Trintignant d’una pallissa. Al sortir de la presó, va reprendre l’activitat musical, però els seus companys de grup van deixar-ho estar per “diferències emocionals, humanes i musicals”.

Girar full amb un concert de retorn per retrobar-se amb l'escalfor del públic com ha fet Isabel Pantoja té precedents històric, i alguns de molt memorables. Billie Holiday va ser arrestada per possessió de drogues el 16 de maig del 1947. Va sortir de la presó el 16 de març del 1948 i deu dies després va actuar al Carneggie Hall de Nova York amb totes les entrades venudes. “El concert al Carneggie va ser el més meravellós que em va passar en tota la vida, encara que em va ser difícil estar a l'altura de les circumstàncies i triomfar”, recordava Holiday en el llibre de memòries Lady sings the blues. Malauradament, les coses no van ser fàcils per a la cantant de Filadèlfia. Els antecedents penals van fer que li revoquessin la llicència per actuar a Nova York en locals que servissin alcohol; és a dir, va quedar fora dels clubs de jazz de la ciutat.

Habitualment els músics han acabat a la garjola per delictes relacionats amb agressions, drogues i armes, i en alguns casos per delictes econòmics, com és cas de Pantoja i Lauryn Hill, la cantant nord-americana que va ser condemnada a tres mesos de presó per evasió fiscal. Menys freqüents són els crims de sang, però també n'hi hagut. Per exemple, el noruec Varg Vikernes, líder del grup de black metal Burzum, va ser sentenciat a 21 anys de presó per l'assassinat del guitarrista de Mayhem i per haver cremat tres esglésies. Estranya combinació de nihilisme, racisme i supremacisme pagà, mentre complia condemna va seguir publicant discos d'ambient fosc, barreja de l'alienació generada per l'aïllament i la cosmogonia nòrdica. En llibertat des del 2009, després de setze anys, Vikernes s'ha mantingut allunyat dels escenaris però no dels problemes. Instal·lat a França, va ser detingut el març del 2013 com a sospitós de tenir alguna mena de lligam amb Anders Breivik, l'autor dels atemptats a Oslo del 2011. La policia no hi va trobar cap prova i Vikernes va quedar en llibertat.

Les convulsions polítiques i bèl·liques del segle XX també van afectar els músics. El compositor francès Olivier Messiaen formava part de l'exèrcit francès quan va caure en mans dels soldats alemanys al principi de la Segona Guerra Mundial. Durant el seu internament en un camp de presoners va compondre Quatuor pour la fin du temps, una obra que va estrenar al mateix camp. Un cop alliberat, el març del 1941, va tornar al París ocupat, on va seguir la seva activitat musical.

La presó era gairebé un destí inevitable per al nigerià Fela Kuti, el pare de l'afrobeat. Durant els anys 70 va desafiar, tant amb la música com amb iniciatives polítiques de tota mena, el dictador Ignatius Kutu Acheampong. I quan aquest va ser derrocat i executat, va intentar presentar-se a les eleccions presidencials de Nigèria, però la seva candidatura va ser rebutjada. Bel·ligerant contra les polítiques poscolonials, Kuti va seguir fent la guitza als diferents governs nigerians, fins que el novembre del 1984 va ser sentenciat a nou anys de presó per contraban. Tanmateix, Amnistia Internacional va considerar que Kuti en realitat era un pres de consciència i va fer una campanya per aconseguir el seu alliberament, que va arribar el 24 d'abril del 1986, precisament uns mesos després que el dictador que l'havia engarjolat, Muhammadu Buhari, fos derrocat pel cop d'estat d'Ibrahim Babangida. Després de la presó, Kuti va segui igual de combatiu alhora que va multiplicar un èxit mundial que el va dur, per exemple, a actuar en els concert d'Amnistia Internacional del 1986.

stats