05/05/2017

Amics i amors per celebrar el ‘Play’

3 min
Amics i amors per celebrar el ‘Play’

BarcelonaAmb una brusa de mitges síndries. Així puja Clara Viñals a l’escenari del Tradicionàrius de Gràcia. Comença el concert de celebració del primer aniversari del Play, el suplement autobatejat de “cultura expandida” dels divendres de l’ARA. La Clara és l’ànima de Renaldo & Clara, que ha manllevat el nom de la mítica i una mica maleïda pel·lícula de Bob Dylan i Joan Baez. És un film encimbellat com a surrealista, emparentat amb la psicodèlia i els dibuixos coloristes. De síndries, per exemple. El grup presenta el seu nou treball, Els afores, del qual he llegit qualificatius com “caramel enverinat” o “un secret a cau d’orella”. “Aquest matí he anat a un institut a fer una xerrada i els he clavat un rollazo que m’ha deixat esgotada”, confessa la Clara mentre desgrana el repertori de cançons curtes i poètiques. No es nota que estigui cansada, quan entona Els secrets o Per culpa de dormir : “Per culpa de dormir han passat les hores. Es converteix la nit en matí. Et descuides i és demà”.

El temps és tema recorrent en els temes, més lluminosos i menys pessimistes que en el seu treball anterior. I també l’amistat, o el seu revers, que floreix a Fent amics, el single del seu disc, on es refereix, afiladament, als “diversos intents d’esquivar-se”. Parla d’amics i d’amors, se suposa. O és interpretable? Triomfa especialment Llindar absolut, escrita “amb el diccionari a la mà”, que parla del moment a partir del qual tenim una sensació. Sensacions, sí, prosa i lírica de sensacions.

Després del repertori de dinou(!) cançons, l’acció es trasllada al bar del Tradicionàrius perquè allà hi actua Pavvla, nom artístic de Paula Jornet, que, amb tan sols vint anys, proposa un disc, Creatures, d’estil folk i inspiració indie britànica. Destaca Young -“ This is my life, I’m happy and sad at the same time. The future holds and the future doesn’t looks good anymore ”-. Pessimista i optimista alhora, talment com les versions de temes aliens, com ara l’Alaska, de Maggie Rogers, o el mític Can’t take my eyes of you, que trasllada alhora a Frankie Valli, Gloria Gaynor i la banda sonora d’ El caçador. Esclar que per influència cinèfila la del seu tema “ prefe ”, This is not a movie, on ens explica que la vida no és una pel·lícula, no hi ha guió ni final feliç.

Abans de començar la vetllada he xerrat un moment amb Miqui Puig, que preparava ell mateix la paradeta de marxandatge, amb samarretes variades, tasses, discos anteriors de la seva carrera i sobretot força exemplars d’Escuela de capataces, el nou, parit després de gairebé deu anys de silenci. Porta CDs i vinils -també n’hi ha de Renaldo & Clara-, i es nota el revival dels vells formats: “ Do it yourself! Soc el meu propi mànager i també porto les caixes dels discos”.

El Miqui respira entusiasme, el mateix que demostra quan li toca cantar, precedit del pròleg de l’àudio -en mode No-Do- d’una ascensió ciclista de l’any de la picor. Per alguna cosa la seva companyia és Agrupació Cicloturista Puig (ACP)! L’amistat, ell mateix ho reconeix, és part essencial del seu nou disc i el públic així ho reconeix quan toca el torn de Los Modena, tema emblema de l’àlbum: “ Solo te pido que tus ideales sean los nuestros. Solo te pido que tus enemigos sean los nuestros. Solo te pido que alguna vez nos recojas del suelo ”. Moment àlgid: la Clara deixa el seu Renaldo imaginari i puja a cantar amb el Miqui. Celebren l’amistat i la cristal·litzen poèticament.

stats