Alice Cooper: “Et lleves, jugues a golf i et prepares per al concert”

BarcelonaAlice Cooper, llegenda del shock rock -variant del rock dur amb cops d’efecte teatrals-, continua fent gires i discos als 69 anys. Dissabte presentarà al Rock Fest Paranormal (2017), un treball en el qual ha reunit els membres del seu grup original i altres col·laboradors com Larry Mullen Jr., dels U2, Billy Gibbons, dels ZZ Top, i Roger Glover, de Deep Purple.

Aquest juliol publica un nou disc i l’ha titulat Paranormal. Què en pot dir?

És molt eclèctic, però és un disc de guitarres d’Alice Cooper. Sempre he pensat que la meva carrera ha sigut paranormal, perquè no s’assembla a la de ningú més dins el rock’n’roll. És un treball que apunta en moltes direccions, però penso que és un dels millors que he fet mai.

També ha definit aquest disc com dotze episodis de La dimensió desconeguda. Ha sigut una inspiració?

Quan era petit no em vaig perdre mai ni un capítol de La dimensió desconeguda. I sempre he pensat que les cançons que escric tenen un gir sorprenent o un final inusual, o que ataquen algunes idees que no són normals.

¿Un nou disc significa introduir nous elements en l’espectacle o segueix apostant pels clàssics?

Sempre vull oferir al públic alguna cosa que sé que voldrà. La guillotina hi serà, la serp també, la camisa de força, la infermera, un Frankenstein de quatre metres... A més, és la millor banda amb la qual he girat mai. Tinc una guitarrista que es diu Hurricane Nita Strauss que és una passada i aporta un punch e xtra al directe. Crec que mai havia tingut tan bones crítiques com amb aquest xou.

Tocaran cançons noves?

Sí, en farem dues o tres, Paranoiac personality, Fallen in love..., més algunes joies amagades i també els clàssics: School’s out, I’m eighteen, Poison..., els hits que fan feliç el públic.

Ha reunit el grup original dels 70 per al disc i han pujat junts a l’escenari almenys una vegada.

Quan el grup original es va desfer no hi va haver mals rotllos, vam quedar com a amics. I quan estava preparant aquest disc el Neal [Smith, bateria], el Mike [Michael Bruce, bateria] i el Dennis [Dunaway, baixista] em van trucar i resulta que tots tenien cançons. Vaig dir “Porteu-les!”, i en vam gravar tres. Llavors vam tenir la idea de fer un concert normal i quan la gent pensés que ja s’havia acabat sortís el grup original per fer cinc o sis cançons més, com un concert doble.

Això no ho faran al Rock Fest.

De moment només ho hem fet una vegada a Nashville, però ho repetirem a Anglaterra. Si funciona bé farem més sovint això d’incorporar-los a l’espectacle que ja fem ara.

Encara juga a golf?

Sí, hi jugo sis dies a la setmana.

I quan està de gira?

També! Gairebé cada matí hi jugo amb membres del grup, a les 6 o les 7 del matí. Juguem com a mínim nou forats, de vegades divuit. A Callaway Golf, una de les companyies més grans de golf, tenen el nostre calendari i ens reserven els camps, de manera que quan arribem a San Francisco anem al club i ja ens esperen. Portem els nostres pals i tot. És genial, et lleves, jugues a golf, dines, et prepares per al concert i a la nit toques... és el que fem cada dia.

Quina és la seva motivació per continuar fent discos i gires?

Algú li va preguntar el mateix a Bob Dylan i va contestar: «Bé, jo em dedico a escriure cançons i a tocar-les davant del públic. Tant se val l’edat que tingui, si el públic és allà, jo vull ser-hi». Jo em sento igual, hi ha una base de fans a tot el món que vol sentir la meva música. Jo no he de competir amb Justin Bieber, perquè el seu públic no és el meu, però segur que seguiré fent discos per al gran ventall de públic que vol seguir sentint música d’Alice Cooper.

¿Tothom li diu Alice o hi ha algú que encara el crida pel seu nom real?

La meva mare és l’única que encara em diu Vince, ha-ha!

Ha fet música, cinema, ràdio... Què li queda per provar?

L’única cosa que no he fet és portar aquest espectacle a Broadway. Espero que abans que em mori ho pugui fer.