Comarques Gironines 20/04/2017

Un passeig pel territori dels collonadors de l’Empordà

L’afició al sarcasme, ben viva a les comarques gironines, fins i tot ha inspirat un assaig iconoclasta

G. Bagué / M. Costa-pau
5 min
01. El Centre Fraternal de Palafrugell podria ser definit com una de les catedrals de la collonamenta. 02. Vitrina del Museu del Joguet, a Figueres.

GironaAlgú s’ha sentit collonat (o acollonat) en terres empordaneses? Aquesta dèria de prendre el pèl al foraster o a l’autòcton que personatges com Josep Pla o Salvador Dalí van practicar amb afuada ironia, segueix vigent avui? L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol acaba de publicar La carpeta és blava, un curiós assaig, hibridat de novel·la, crònica periodística i collonamenta, en què intenta definir què és el collonar i també si es tracta d’una singularitat empordanesa o simplement d’una pràctica que en aquestes terres “té la consideració de disciplina olímpica”.

L’escriptor begurenc Miquel Martín, que signa el pròleg, adverteix que “collonar és d’una complexitat abismal”, tot i que la paraula ni tan sols apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Martín opina que “el collonar fi, polit, esmolat”, no és a l’abast de tothom. “A Anglaterra t’entenen quan collones perquè el nostre humor i l’anglès són propers, còmplices”, afirma l’escriptor.

L’escriptor figuerenc Vicenç Pagès creu que “et poden collonar a Lleida o a Brooklyn, però aquí és més idiosincràtic, forma més part del caràcter”. “Et diuen: «Què diu l’escriptor?», i t’estan collonant, directament. Això no t’ho diuen a Barcelona. Té un aspecte molt conservador, perquè a qui destaca, clac, li baixa una cleca. Però té un punt sa en el sentit que ningú es pensa que és el rei del mambo perquè constantment et van marcant”, afegeix. Pagès diu que es collona d’una manera diferent als coneguts que als desconeguts: “Fa poc vaig veure Comancheria, un western modern en què dos amics se les van fotent durant tota la pel·lícula, molt de collonar. També era una forma d’amistat. En comptes de dir «T’estimo molt», li vas fotent”.

Humor rural i masculí

Segons l’escriptor, en el collonar hi ha un component rural que també és molt masculí. “Això les dones no ho fan. Fan altres coses, potser més subtils, però aquest collonament no”. Al seu assaig, Adrià Pujol adverteix que hi ha estudis antropològics que diferencien l’humor masculí del femení. Diu al llibre: “Resumint-ho de manera intolerable, l’humor masculí es desencadena en l’esfera pública i el femení en la privada. Al carrer, oratòria, competitivitat i ganivetades verbals. A les alcoves, xiuxiueigs, conspiracions i verins. En temes animalístics, els homes gallegen i les dones coven”.

A l’Empordà hi ha màrqueting

Xavier Valentí, que dirigeix el festival Còmic de Figueres, lamenta que la globalització està afectant aquesta pràctica: “Queda molt poc temps perquè s’extingeixi l’últim cisteller, l’últim collonador…” Pel que fa a la localització del fenomen, està convençut que “a l’Empordà s’ha sabut donar màrqueting a la història, això és tot”. “Som professionals”, afegeix. Valentí creu que, de vegades, el que s’anomena humor empordanès “és senzillament un impuls reactiu a la idiosincràsia de la gent de ciutat, especialment de Barcelona”. Valentí no creu que, en general, es tracti d’un humor agressiu que vulgui fer mal: “No busca la confrontació. Alguns ni s’adonen que els estàs collonant. Aquest és el plaer màxim. I si algú es passa de rosca, no és humor made in l’Empordà i cal denunciar-lo a l’autoritat competent”.

L’ornitòleg empordanès Jordi Sargatal creu que “collonar finament i prendre’s les coses sempre amb sentit de l’humor és una particularitat empordanesa, una forma de murrieria molt sana”. Reconeix que, de vegades, els que no són empordanesos s’ho prenen malament, malgrat que sovint és “una manera de desarmar el contrari davant de discussions”, o una “manera d’encarar problemes”. Sargatal està convençut que, en el fons, “el collonar és una forma de positivisme davant la vida”.

El sarcasme és universal

La directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, Anna Aguiló, és de l’opinió que “el sarcasme local és universal”. “Els empordanesos coneixem el nostre sarcasme perquè l’hem vist, sentit, patit i practicat, però arreu del món hi ha gent amb humor, gent irònica, sarcàstica i enginyosa que en fa una manera de ser i de relacionar-se”, explica Aguiló. La directora de la Fundació Josep Pla admet que, “quan la conversa és amb un foraster, el sarcasme local és més punyent perquè l’altre no domina el codi ni les convencions de relació genuïnes”.

El director del Museu del Joguet de Catalunya, Josep Maria Joan, recorda que a Figueres hi havia animades tertúlies de cafè en què es collonava molt, com al cafè Emporium, al cafè Exprés, al Casino Menestral o a l’Esport. Per a Joan, “les collonades intel·ligents sempre són amb humor i provoquen somriures”. Al Museu del Joguet de Catalunya han volgut fer una picada d’ullet a la collonada a l’hora de recordar als seus visitants que no es deixin coses als lavabos o a les sales a través d’una curiosa vitrina on, sota el lema “No oblideu res al Museu”, hi han posat fins i tot una dentadura postissa.

El periodista Sebastià Roig no té cap dubte que els empordanesos són collonadors de mena. “Repasseu-vos qualsevol declaració una mica hiperbòlica de Salvador Dalí i en parlem. Quan el Diví recitava «la polla xica, pica», o capgirava el nom de Piet Mondrian per convertir-lo en ventositat, molta gent es quedava descol·locada. No sabien si estava parlant amb seriositat o si s’enfotia del mort i de qui el vetllava”.

Recurs habitual dels lletraferits

Roig assegura que la ironia ha estat un recurs habitual dels lletraferits del país. “Pla, Fages de Climent, Deulofeu, Pep Vallès i Narcís Pijoan van enlairar sovint la collonamenta a la categoria d’art majúscula. Agafeu l’antologia d’articles Si fa no fa, del mestre Narcís Pijoan, i n’hi trobareu exemples a cada paràgraf”. Roig relata una collonada força cèlebre que va tenir lloc el gener de 1966: “Fages de Climent i Evarist Vallès es van personar a casa del periodista Joan Guillamet, en qualitat de padrins de Felip Vilà. La parella li va fer saber a Guillamet que Vilà el desafiava a un duel a mort, per haver-lo titllat de pintor aficionat en un article. El duel, esclar, no es va celebrar mai, però Guillamet es va passar uns quants dies tancat a casa”.

Per al fotògraf de Lladó Jordi Puig, encara es collona força, tot i que la paraula la sent més des del receptor: “Molta gent diu «Sembla que em collonis», «Aquest no em collonarà pas». En aquest sentit és a la manera empordanesa, i normalment relacionada amb l’humor, però no sempre: els nostres representants polítics a vegades sembla que ens collonin, i no fa ni mica de gràcia”.

L’antropòleg Adrià Pujol acaba admetent al seu assaig, iconoclasta amb vernís de collonada, que ha trobat bons collonadors no tan sols a l’Alt i el Baix Empordà, sinó també a la Selva, a la Garrotxa i al Pla de l’Estany, sobretot als pobles més petits. Destaca el cas de la ciutat de Girona: “Allà no sé si és pel vernís d’urbanitat, o per mor de la humitat fluvial que els encapota la matèria grisa [...] però m’ha costat de trobar un gironí de pro que sàpiga sobradament què és acollonar”.

Un antídot contra la por i la seriositat

L'escriptor Xavier Xargay diu: "El bon hàbit d’acollonar s'ha perdut. Acollonar és una manera d’entendre la vida que requereix un grau de saviesa autèntica: suposa mirar-s’ho tot, fins i tot un mateix, des de la distància. En el fons, un acollonava per no sentir-se acollonit: quan es veia la part ridícula de l’altre costava tenir-li por; de la mateixa manera si eres capaç de riure’t de tu mateix, de comprendre la pròpia insignificança, no t’enfadaves si t’acollonaven. En canvi, quan s’acollonava al més dèbil, en realitat, eres un prepotent. Ara que ens prenem tan seriosament a nosaltres mateixos i que cadascú té un rei al cos, no ens arrisquem que ens acollonin ni a acollonar. El món és tan perfecte, hi estem tan segurs, som tan collonuts que no necessitem acollonar ningú; si algú ens falta al respecte, sempre podem denunciar-lo amb l’excusa que fa humor negre".

stats