Miquel Blanch: “Creiem que l’educació és un acte polític, que no vol dir partidista”

Han canviat moltes coses des d’aquelles primeres classes d’alfabetització que, a les darreries del franquisme, un grup de voluntaris feien als immigrants andalusos i extremenys de les barraques de les Pedreres i la Torre d’Alfons XII de Girona. Aquella experiència va ser el germen de l’actual Centre de Formació d’Adults de Girona, que celebra els 40 anys d’existència. Amb un programa de 40 actes oberts a la ciutat, el centre vol aprofitar aquesta commemoració per fer visible la feina que fa, per mostrar a la societat com s’ha adaptat a les noves necessitats en formació d’adults i com al llarg de les quatre dècades ha mantingut intacte el seu compromís amb un ensenyament innovador i capdavanter, en què s’escurça al màxim la distància entre l’educador i l’educand, i en què l’educació s’entén com un acte polític, en la mesura que genera reflexió crítica per transformar el món. Miquel Blanch, professor d’adults des de fa 37 anys (6 anys a Blanes i 31 a Girona), és coordinador dels actes d’aquest 40è aniversari.

Continua havent-hi analfabetisme?

Les escoles d’adults van néixer coincidint amb les grans lluites al carrer dels anys 70, entre elles la que reclamava el dret a l’educació per a tothom. El franquisme s’entestava a negar que existís analfabetisme a Espanya, però mentia. Actualment ja gairebé no hi ha analfabetisme entre la gent d’aquí, llevat d’alguns casos comptadíssims de persones molt grans. L’analfabetisme que ens trobem actualment, si parlem d’analfabetisme instrumental (persones que no saben llegir ni escriure), és el d’immigrants procedents de l’Àfrica subsahariana o el Marroc, persones molt joves, de 17 a 30 anys, que al seu país vivien en pobles molt allunyats de la ciutat i no havien tingut mai accés a l’educació. Aquest col·lectiu constitueix el 20% dels nostres alumnes.

Com se’ls ensenya a llegir i escriure?

Sempre hem partit del mètode de Paulo Freire, pedagog de referència de les escoles d’adults de Catalunya. L’hem aplicat des de la primera cartilla o mètode d’alfabetització que vam crear per als immigrants andalusos, titulada Para ser un poco más libre, on vam aplicar el sistema de la lectoescriptura, que no es limita a memoritzar lletres, síl·labes o frases, sinó que es basa en la codificació de paraules o sintagmes clau o desafiants per als que les aprenen, que tenen significació per a ells, com ara “atur” o “Mohamed no té pis”.

Com ha canviat la crisi el perfil d’estudiants de l’escola d’adults?

Ha crescut la demanda de cursos de català i castellà, especialment entre dones joves d’origen immigrant que han vingut a Catalunya a través del reagrupament familiar, i de treballadors que s’han quedat a l’atur i veuen en l’aprenentatge de la llengua una eina per reincorporar-se al mercat laboral. També hi ha molta demanda de cursos d’idiomes i de noves tecnologies, i de joves que havien deixat els estudis i busquen reprendre’ls. I al marge de la formació reglada, nosaltres pretenem també combatre l’analfabetisme polític, és a dir, el desconeixement de la situació política que es viu al país.

Com combaten aquest analfabetisme polític?

Fora de la formació reglada, esclar, amb xerrades, debats... en què s’aborden temes com la pobresa energètica, les reivindicacions ecològiques, les lluites obreres... Nosaltres creiem que l’educació és un acte polític, que no vol dir partidista. Marx deia al segle XIX que no ens havíem de conformar a interpretar el món, sinó que havíem de transformar-lo. Paulo Freire també deia que les persones no es fan en el silenci, sinó en les paraules, el treball i la reflexió. La idea és aportar elements de reflexió sobre la realitat per formar-nos críticament tots, tant l’educador com l’alumne, sense diferències. Aprendre a escoltar, discutir, intentar entendre, reaccionar davant les injustícies. Ja hem celebrat 35 actes d’aquest tipus, sobre la lluita dels treballadors de Panrico, sobre els jornalers andalusos, sobre els refugiats sirians o la llei d’estrangeria, entre molts altres.

¿El vostre és, per tant, un projecte de cohesió social?

Preferim dir-ne de solidaritat, de treball de la diversitat. Les nostres aules són un reflex de la societat: gent treballadora, gent que està a l’atur, joves ni-ni, persones amb situacions familiars diverses.... Més enllà dels temaris acadèmics, nosaltres plantegem conèixer què passa avui, entendre per què passa i, sobretot, què s’hi pot fer.

¿Als adults els costa més aprendre que als nens?

No. Ningú ve amb no res, tothom ve amb un bagatge. Ningú ignora res. Un alumne amb una experiència laboral de 40 anys pot aportar molt i fer d’educador dins l’aula. El nostre enfocament no és academicista. Molts dels nostres alumnes han fet sessions als cercles de lectura, on el mestre és un més. Tothom reflexiona, fa crítica i discuteix, ens eduquem mútuament.

¿És per això que es considera l’escola de Girona, i també la de Salt, com a innovadora i capdavantera en l’educació per a adults?

Tot i que a Barcelona va ser on van néixer les primeres experiències en formació d’adults als barris, posteriorment hi ha hagut més una tendència a creure’s el model de la Generalitat, academicista, que encotilla, i que en alguns aspectes ha quedat obsolet. Moltes escoles hi han caigut. Nosaltres apostem per una escola que requereix un esforç titànic perquè intentem ser al màxim de flexibles per adaptar-nos als canvis de la societat, com ho va ser l’escola-taller que vam posar en marxa l’any 1986 i que permetia als joves treure’s la titulació bàsica lligada a l’ofici que aprenien. Es va haver de tancar perquè va deixar de ser subvencionada, però va funcionar molt bé. Ara es compartimenta tot, i és preocupant veure tants joves als barris que ni estudien ni treballen, perquè no se’ls ofereixen uns aprenentatges integrals.